El Carnisser de la Ribera

 

El Carnisser de la Ribera

Sinòpsis: Una sèrie d'assassinats brutals sacsegen la Barcelona de 1640. La Inquisició hi enviarà el seu millor caçador de vampirs.

De: Josep Nada

Madrid, Sede de la Santa Inquisición. Finales de mayo de 1640

Don Antonio de Sotomayor, confesor de la Reina Isabel de Borbón e Inquisidor General de España contemplaba a su subordinado con ojos astutos, como si quisiera penetrar en lo más hondo de su alma.

- Hay un problema en Barcelona, hermano Salazar.- Le dijo, rompiendo el tenso silencio.- Diez brutales asesinatos en diez días. Las autoridades no tienen ninguna pista, los barceloneses lo apodan “el carnisser de la Ribera” que en español significa…

- Sé lo que significa, excelencia.- Respondió un fraile de cabello gris canoso que, pese a sus más de sesenta años conservaba una complexión fuerte. Su voz, por el contrario, sonaba débil y afónica.

Salazar, a parte de la lengua española y el latín, hablaba con fluidez el catalán, portugués, vasco y el italiano. Durante su larga carrera, la experiencia le había mostrado que la gente está más predispuesta a confiar en un forastero si este habla su lengua natal.

- ¿Y vos creéis que se trata de un vampiro?

- Eso os corresponderá a vos descubrirlo. Nuestros tres mejores cazadores de Cataluña precisamente investigaban esa pista. Hoy, me han comunicado que sus muertes engrosan la lista de víctimas.

Antes de que Salazar pudiera hablar de nuevo, el Inquisidor General prosiguió.

- Partiréis sin demora mañana al alba, allí os asignaré como asistente uno de nuestros novicios. Blai, un joven prometedor que hace un año decidió tomar los hábitos de nuestra orden.

- Como deseéis, excelencia.- Respondió el fraile con una reverencia.- Os mantendré informado en todo momento.

Justo cuando Salazar se alejaba hacia la puerta del suntuoso despacho, Antonio de Sotomayor pronunció unas palabras que le erizaron el pelo de la nuca.

- A propósito, sobre ese extraño episodio de “herejía” sucedido hace unos años en el Palacio de Monteleón.- Dijo sacando de un cajón un voluminoso legajo de papeles y pergaminos.

- ¿Si, excelencia?- Preguntó Salazar girándose intrigado.

- En vuestro informe, afirmáis haber acabado con ese engendro, la condesa de Monteleón.

- Así es, excelencia.- Respondió, nervioso, entre tosidos, intentando disimular la repulsa que le había causado escuchar a su superior referirse a Valeria como “engendro”.

- Es curioso en cambio.- Replicó Don Antonio, sacando un pequeño pergamino del legajo.- Que nuestros hombres, después de peinar ese siniestro laberinto no localizaran sus cenizas.

Salazar tragó saliva, nervioso, intentó elaborar una convincente respuesta, pero los fulminantes ojos del Inquisidor General lo apremiaron a hablar.

- El viento, excelencia.- Respondió.- El viento se las habría llevado.

- El viento… claro.- Murmuró con desinterés el Inquisidor General.- Supongo que en el interior de un laberinto rodeado de altos y frondosos setos habría mucho viento…

- ¿Insinúa su excelencia...- Preguntó, directo, Salazar.- que mentí?

- Por favor, hermano Salazar...- Exclamó Antonio de Sotomayor, simulándose ofendido.-… Nunca dudaría de vuestra palabra ¿Qué motivos tendría mi mejor cazador de vampiros para mentirme?

- Ninguno, excelencia.- Replicó Salazar con voz firme y su corazón latiendo desbocado.- Ningún motivo me empujaría a mentiros.

- Bien, demos por zanjado ese asunto.- Añadió Antonio de Sotomayor anotando algo en el pergamino con una pluma.- Ese monstruo, esa maldita Condesa fue destruida y sus cenizas esparcidas por el viento… Así constará en la nota final del informe.

Salazar asintió quietamente.

- Porque no tendría sentido que me mintierais.- Insistió de nuevo, clavando su mirada en el rostro de Salazar.- Ya que con ello, condenaríais vuestra alma. ¿Os imagináis, alguien como vos, en el infierno, compartiendo la condena eterna con los más infames herejes?

- No, excelencia.- Respondió el inquisidor con el corazón en un puño.- Ahora, si me disculpáis…

- Otra cosa, hermano.- Dijo el Inquisidor General deteniendo a Salazar cuando tenía su mano sobre la puerta.- Tened cuidado con ese… “Carnisser de la Ribera”… Sería una pena que alguien con vuestro talento y entrega a la causa terminara reuniéndose con el Creador antes de tiempo.

Asintiendo con la cabeza, Salazar abandonó el despacho. Un ataque de tos lo acompañó durante un buen rato, su mente revivió sus más amargos recuerdos. En lo más profundo de su corazón, no albergaba duda alguna de que había obrado correctamente. Los generales a diario cometían atrocidades en los campos de batalla, sus tropas saqueaban y mataban por doquier, y en cambio eran elevados a la categoría de héroes. ¿Quién era él para juzgar los actos de Valeria? Había visto en ella sentimientos más humanos que en muchas personas que había conocido. Cuando llegara el momento, Dios juzgaría sus actos. Estaba preparado para asumir las consecuencias por haberla dejado vivir, incluso la condenación eterna. Por el momento, tenía otros asuntos de los que preocuparse.

Barcelona, alguns dies després

Era primera hora del matí quan Salazar va entrar a la ciutat pel Portal de Sant Antoni, un vailet que encara no devia tenir vint anys, vestint un hàbit negre, li va sortir a l’encontre.

- Germà Salazar! Per aquí si us plau.- Li va indicar, agafant el cavall de l’inquisidor per les regnes i conduint-lo per un carrer lateral.- És temps de sega, la ciutat per aquestes dates és un autèntic caos. Traginers, segadors, estibadors… I les tropes del rei. L’abat del Convent de Sant Agustí, li procurarà hostatge i tot el que precisi durant la seva estada… Per cert, no m’he presentat, em dic Blai i m’han encarregat que l’assisteixi en tot el que necessiti… Sou tota una eminència dins l’Ordre, m’enorgulleix molt que m’hagin posat al seu servei.

Blai estava eufòric, i el frare no compartia el seu entusiasme. Mentre es dirigien al seu destí a través de carrerons estrets i tortuosos, li va preguntar sobre les últimes novetats.

- Aquest matí han trobat un nou cos, una noia. Atès que precisament estava prevista la vostra arribada, he demanat que custodiessin el cos a l’Hospital de la Santa Creu, per si el voleu examinar abans de donar-li sepultura. Per cert, no creu que és curiós que aquests crims s’estiguin produint justament quan han començat a arribar les tropes reials a la ciutat? La gent, comenta, murmura i sospita, en ocasions l’ambient sembla que es pugui tallar amb un ganivet. Vós creieu que l’assassí forma part de la soldadesca?

- Acabo d’arribar a la ciutat, no creus que és un xic aviat perquè tregui conclusions?

- Per cert, l’Arquebisbe de Barcelona, Monsenyor Guerau de Cabrera està impacient per parlar amb vós.

- L’Arquebisbe pot esperar.- Va respondre Salazar.- La prioritat és examinar a la víctima a fi de donar-li sepultura el més aviat possible.

A l’arribar al Convent de Sant Agustí, després de saludar cordialment a l’Abat i deixar el seu equipatge a la cel·la que havien posat a la seva disposició, el frare va ordenar una mica les seves idees.

La coincidència entre els assassinats i l’arribada de les tropes reials a la ciutat no es podia obviar. Tot i que seria molt difícil per un vampir ocultar la seva condició dins la rígida estructura militar. No podria aguantar la instrucció ni les dures marxes sota la llum diürna. No es podia descartar tampoc que els salvatges assassinats, fossin causats per un simple mortal. En la seva llarga trajectòria, havia conegut persones capaces de cometre crueltats pitjors que les d’alguns vampirs.

La seva opinió, va canviar quan Blai el va portar a l’Hospital de la Santa Creu, a la morgue, va tenir l’oportunitat d’examinar la darrera víctima. Un gest amarg va aflorar al seu rostre al contemplar el cadàver.

Segons li va explicar el capellà que vetllava la víctima, les autoritats l’havien trobat a trenc d’alba, al Carrer Ample. Malgrat la brutalitat de les ferides, hi havia molt poca sang al voltant del cos, fet que els algutzirs atribuïen a la possibilitat que el crim s’hagués produït en un altre indret.

“No hi ha sang perquè l’assassí s’ha alimentat d’ella” va pensava mentre el conduïen de nou a la sortida. “És una bèstia que mata cada vegada que s’alimenta, gaudint amb la carnisseria” I de nou, va sentir una opressió al pit.

- Us trobeu bé, germà?- Va preguntar el capellà, preocupat pel rictus amarg i el gest de l’inquisidor, recolzant-se contra una paret, com si li faltés l’aire.

- No es res, simplement una vella ferida… Que de tant en tant em recorda que ja no sóc tan jove com fa uns anys.

“Hauré deixat viure a un carnisser com aquest?” va murmurar-se a si mateix “Ella estarà cometent atrocitats com aquesta?”. El seu cor, novament, tenia clara la resposta, si la seva cosina fos així, ell no hauria sortit viu d’aquell laberint.

A fora, al pati interior de l’Hospital l’esperava Blai. Salazar, en un gest de deferència, no havia deixat que el novici l’acompanyés. No era agradable contemplar la víctima d’un no-mort, i encara menys en aquest cas. La desafortunada víctima era una noia d’uns vint anys, a plena flor de la vida, tenia una ferida molt lletja al coll, com si s’hagués abraonat una fera salvatge. Tenia la roba completament esquinçada i presentava talls i ferides per tot el cos. “No ha estat una mort ràpida”.

Mentre Salazar posava a Blai en antecedents, ocultant els detalls més escabrosos, el noi el va acompanyar fins a la Catedral, on Monsenyor Cabrera els esperava després finalitzar la missa del migdia.

Tot i que l’edifici religiós més imponent de la Ciutat Comtal no tenia una entrada especialment impressionant com tenien altres catedrals, per dins, lluïa amb tot esplendor. Grans vitralls i un cimbori pel que entrava una gran claror, capelles amb treballats retaules, un altar major seria l’enveja de qualsevol altre edifici religiós... Aquell dia, però, només entrar a la catedral l’inquisidor va arrufar el nas. A l’interior no hi havia el joc de llums de colors al que estava acostumat. Tots els finestrals estaven tapats per enormes tapissos amb escenes dels Evangelis. Una enorme i gruixuda tela, que més aviat semblava la vela d’un vaixell, tapava el cimbori, impedint que la llum penetrés a l’interior. La única il·luminació del temple provenia dels centenars d’espelmes que cremaven.

- El Sant Crist de Lepant.- Va dir Blai, agenollant-se davant un Crist cobert amb una pàtina fosca, la figura tenia la cintura torçada, segons es deia, per haver esquivat una bala de canó.- La més alta ocasió que varen veure els segles.

Un altre detall captava l’atenció de l’inquisidor. Al costat del Crist de Lepant, hi havia una antiga talla de fusta representant a Sant Jordi matant al drac. Una obra feta per una mà hàbil, de l’estatura d’un home. El que li cridava l’atenció era que el Sant anava vestit per una antiga cota de malla, a jutjar per les marques d’òxid negre, probablement d’origen medieval.

Les paraules de Blai varen quedar interrompudes per l’aparició de Guerau de Cabrera, Arquebisbe de Barcelona.

- El germà Salazar suposo.- Digué estenent la mà perquè el frare li besés l’anell.- Vingut de Madrid a fi d’aportar llum a les tenebres.

- Per tenebra, la que impera a la vostra Catedral.- Va afegir l’inquisidor.- No és el primer cop que vinc a Barcelona i mai havia vist tanta foscor en aquest sagrat edifici.

- La llum, germà Salazar.- Va explicar l’Arquebisbe.- No fa més que distreure als feligresos. Més concentrats estan contemplant els jocs de llums dels vitralls que en escoltar la Paraula del Senyor, i per mi, un humil frare nascut i criat lluny d’aquí, és intolerable… Els vitralls quasi es podrien considerar una heretgia, no creieu?

Salazar va assentir més per evitar portar-li la contrària que per opinar el mateix. Sempre havia considerat la llum com una de les més grans obres de Déu, i els vitralls, representant Sants i escenes de la vida de Crist, un dels màxims exponents de la Fe. A més a més, la llum foragitava als vampirs, imposant-se sempre sobre la tenebra.

Mentre Monsenyor Cabrera parlava, l’inquisidor l’observava atentament. Era un home d’uns quaranta anys, alt i amb bona planta que, malgrat el seu origen humil, havia ascendit ràpidament dins la jerarquia eclesiàstica. Els ciutadans li tenien molt apreci i els seus fervorosos sermons causaven autèntic furor. També es va fixar que malgrat el seu aspecte, tenia la pell un xic pàl·lida. Quan caminava, ho feia a poc a poc i amb poca traça, recolzant-se amb el bàcul.

- Us trobeu bé, Monsenyor?

- Sí, sí, només em sento una mica dèbil.- Va respondre l’Arquebisbe.- Fa unes setmanes vaig caure víctima d’una forta febrada i encara no m’he recuperat del tot.

Abans que Salazar pogués dir res més, va prosseguir.

- Una tragèdia el que està succeint a la ciutat… Tantes víctimes… Tants innocents... Just vaig acceptar el càrrec fa pocs mesos, sabeu? A la mort del meu predecessor em van escollir a mi, un pobre servidor de Crist, per ostentar el càrrec eclesiàstic més important de Catalunya… Voleu un consell, germà Salazar? Busqueu entre les tropes reials, no és casualitat que els crims s’hagin produït des de que Olivares ha omplert Catalunya de tropes estrangeres. Estic segur que no tota la soldadesca és lleial al Rei ni predica la nostra Fe... Gent de tantes nacions diferents, italians, valons, fins hi tot irlandesos… Segur que molts pagans i criminals s’allisten a l’exèrcit per eludir la justícia. Indagueu l’origen de la tropa i trobareu al culpable… Ara, germà, si em permeteu, us he de deixar.

Abans d’abandonar la catedral, Salazar es va tornar a plantar davant aquell Sant Jordi tallat en fusta. Fos qui fos el mestre que l’havia realitzat, tenia talent. Als seus peus, el drac el mirava amb una expressió d’ira com la llança li penetrava dins el pit. Com si mai hagués cregut que un simple cavaller el pogués vèncer.

Agenollant-se davant la talla, el frare va elevar una petita pregària. “Més que dels dracs, necessitaríem un Sant que ens protegís dels vampirs” va pensar.

A la sortir, Blai no es va poder estar de fer la pregunta.

- De debò creieu que l’assassí és un dels soldats? De ser el cas, els ànims, ja de per si exaltats, podrien anar a més. Primer, el saqueig de Santa Coloma, i ara això. Si es descobrís que l’assassí ha vingut amb les tropes reials, podria ser l’espurna que encengui el foc d’una revolta. Les flames de la qual s’estendria com la pólvora per tot Catalunya.

- Encara és aviat per treure conclusions.- Va respondre Salazar, que seguia convençut que un vampir no es podria ocultar entre les tropes.- Hi ha moltes peces que no encaixen en aquest sinistre trencaclosques.

Atès que portaven hores sense menjar res, Blai va acompanyar a Salazar a un concorregut hostal, prop de la Basílica del Pi.

- Per què?- Va preguntar Salazar al novici un cop asseguts.- De tots els hàbits possibles, vares escollir el negre? Perquè el Sant Ofici?

- He viscut tota la vida a una masia aïllada, prop de Berga.- Va explicar el noi.- De petit, a la vora del foc, la meva àvia m’explicava històries... Històries sobre bruixeria i sectes paganes que assaltaven els masos i s’emportaven els nadons... Històries sobre sinistres criatures que assetjaven en l’espessor dels boscos... Quan vaig tenir edat i el meu pare va decidir que el meu destí seria prendre l’hàbit, no ho vaig dubtar. El Sant Ofici és l’únic Ordre que combat amb fermesa l’heretgia i el pecat. L’únic que combat el Mal amb la força de l’espasa i no amb sermons i misses. Per això em vaig unir a la Inquisició, vull protegir a la gent dels monstres que de petit m’atemorien.

- No et falta voluntat.- Va dir Salazar.- Però vés amb compte, a vegades la passió desmesurada porta al fanatisme.

- I quin problema hi ha en el fanatisme?- Va preguntar el novici, sorprès per aquestes últimes paraules.- El fanatisme no és sinó la més pura entrega a la causa, en cos i ànima.

Salazar aquesta vegada va callar, no tenia cap resposta a aquesta pregunta que no pogués ser titllada d’heretgia.

- El meu somni.- Va dir Blai al cap d’una estona de silenci.- Seria poder cenyir una espasa de plata, com la que porteu vós.

- Per això, et cal encara molta preparació. L’espasa te l’has de guanyar. No és un dret, és un mèrit.

Mentre parlaven, el frare no apartava la vista d’un grup de cinc soldats. En el temps que portaven a la taverna, ja els havia vist buidar quatre gerres de vi, i ara demanaven la cinquena. La seva conversa era cada vegada més altiva i molesta. Tres dels soldats eren espanyols, probablement d’Aragó, a jutjar per l’accent i les expressions, els altres dos, italians, napolitans va deduir el frare.

- Tenim gana... i set!- Va alçar la veu un dels soldats, amb la complicitat dels altres quatre.- Més vi!

L’hostaler, un home d’uns trenta anys, superat per les peticions dels soldats, li va xiuxiuejar quelcom a una noia morena que des de la cuina, li anava atansant safates amb menjar per servir a les taules. La noia va desaparèixer uns instants, escales avall, direcció al celler, i va pujar amb una altra gerra de vi. Nerviosa, es va acostar amb una safata de menjar i la gerra a la taula dels soldats.

- Això ja està molt millor...- Va dir un dels militars mentre l’agafava per la cintura. Ella, àgil, va escapar dels seus braços, però immediatament un dels seus companys la va agafar per darrere.

- Per què no seus a menjar amb nosaltres?- Va dir un altre, amb accent italià, assenyalant a l’hostaler.- No crec que a ell li importi compartir-te amb nosaltres.

El comentari va fer esclatar en rialles als altres quatre. Salazar va tenir que forçar les seves dèbils cordes vocals perquè Blai el pogués entendre a través del xivarri.

La noia no parava d’intentar escapar de l’abraçada del soldat, intentant-se excusar en que havia de servir als altres comensals. “Ja s’ocuparà l’hostaler dels altres… no semblen tan afamats com nosaltres”… “No t’agrada la nostra companyia?”. Li anaven dient, fent cas omís a les súpliques de la noia.

- Si us plau, cavallers.- Va intervenir l’hostaler.- Comporteu-vos com a tals, no veieu que…

- Que… què?- Va dir un dels soldats recolzant la mà sobre el pom de l’espasa.- Parla!

L’hostaler va retrocedir uns passos, atemorit, topant amb l’esquena d’un dels parroquians, fet que va causar encara més rialles entre els soldats. La noia, va aprofitar la distracció per escapolir-se dels braços del soldat que la subjectava. Va fer dues passes, però el militar va ser més ràpid que ella. Aixecant-se de la cadira, la va agafar per la cintura, la noia, en un gest reflex, va propinar-li un cop de puny a la cara.

Visiblement enfadat, el soldat es va abraonar contra la noia, estirant-la del cabell i llançant-la contra el terra, al costat de la taula on Salazar i Blai intentaven menjar tranquil·lament.

- Maleïda fera… Ara si que has begut oli...- Li va etzibar, mentre la subjectava pel vestit.

- És que ningú m’ajudarà?- va cridar desesperada.

Enfrontar-se a cinc soldats no era quelcom a prendre’s a la lleugera, la resta de parroquians feien veure com si no succeís res. Si intervenien, amb tota seguretat acabarien amb una ganivetada a l’estómac. Els ulls de la noia, es varen creuar amb els de l’inquisidor durant un instant. Uns ulls blaus, del color de la mar, uns ulls com els de…

- Ja prou!- Va dir Salazar encarant-se amb el soldat.- Si la noia no vol, no és actitud d’un bon cavaller cristià obligar-la a res.

- Fica els nassos al teu missal... Rompipalle!- Va replicar el soldat escopint al terra.

Els seus companys, varen vacil·lar uns instants, l’hàbit negre era suficient per intimidar-los. Una cosa era enfrontar-se amb un hostaler o un menestral, però un inquisidor… Tindria conseqüències.

- No m’has escoltat... ancià?- Va insistir el soldat que, portat per l’eufòria del vi no estava disposat a deixar que ningú s’interposés entre ell i la noia, ni tan sols un inquisidor.- Aparta si no vols que…

- No sé a qui dieu ancià... Però jo de vos mesuraria les vostres paraules.- Va respondre el frare, imitant la postura del soldat i posant la mà sobre el pom de la seva espasa de plata.- La supèrbia és un dels set pecats capitals.

- Un monjo amb espasa… Aneu amb compte no us feu mal.- Es va mofar el soldat, notant que els seus companys aquesta vegada no participaven de la seva burla.

Molest per la falta resposta per part dels altres quatre, el soldat va desembeinar la seva espasa.

- Vaffanculo!- Va exclamar mentre escometia contra el frare.

La seva mirada però, instants després, va canviar d’eufòria a sorpresa. Amb una agilitat impròpia de la seva edat, Salazar es va apartar de la trajectòria de l’arma amb un petit pas lateral. La pròpia embranzida de l’italià va acostar la cassoleta de la seva espasa a la mà esquerra de l’inquisidor.

Salazar tan sols va tenir que subjectar l’arma del seu rival, mentre amb la seva mà dreta, desembeinava l’espasa de plata. En un instant, el soldat es va trobar amb la punta de plata beneïda apuntant-lo directament al coll.

- Dèieu quelcom?- Va dir l’inquisidor davant la mirada sorpresa del soldat.

- Què passa aquí?- Va cridar en italià una veu autoritària que acabava d’entrar.

Salazar tenia el nouvingut just a l’esquena. Si estava disposat a treure una arma per defensar al soldat borratxo, l’inquisidor les tindria molt magres per respondre a l’escomesa. Sense deixar de subjectar l’arma del seu adversari, ni apartar la punta de l’espasa del seu coll, es va girar lleugerament, per encarar-se amb qui fos que acabava d’entrar en escena.

A poques passes d’ell, hi havia un home al voltant dels quaranta anys. Vestia roba militar sobre la que portava un cosselet d’acer. Una mà es recolzava sobre el pom de l’espasa mentre que l’altra subjectava un ample barret amb una ploma vermella. Tenia un rostre angulós, amb un petit bigoti i un llarg cabell negre que li queia per l’espatlla. Els dos homes es varen mirar fixament.

- Sterminatore?- Va preguntar el nouvingut amb un somriure.

- Marzio?- Va respondre Salazar relaxant la seva postura.- Marzio Toraldo?

- Capitano, Marzio Toraldo!- Va incidir l’italià, que immediatament es va dirigir als cinc soldats amb veu autoritària.

Salazar va deixar de subjectar al seu rival, i va posar al capità en antecedents, que immediatament va esbroncar severament als seus subordinats. Els cinc soldats es varen disculpar davant l’hostaler i la noia i varen abandonar l’hostal.

- Reclutes… Indisciplinats i sense experiència.- Va dir a mode de disculpa, asseient-se a la taula amb Salazar i Blai.- Ens els envien sense cap mínima instrucció i pretenen que sobre la marxa els preparem per combatre als francesos… I mentre no anem a combatre, els meus homes han de menjar i allotjar-se, i les pagues no arriben… Això és un despropòsit.

- Per favore...- Va dir a la noia, agafant una cadira desocupada i apropant-la a la taula.- Convidar-vos a seure i menjar quelcom és el mínim que puc fer per intentar disculpar el comportament dels meus homes.

La noia, desconfiada primer, però més tranquil·la al veure el gest amable de l’italià i la mirada franca de Salazar, va decidir asseure’s a la taula.

- Moltes gràcies.- Li va dir dirigint-se a Salazar.- De tots els homes de la taverna… sou l’únic que heu mogut un dit per mi, assumint el risc que comportava.

- Malgrat la seva sinistra roba, l’Sterminatore és tot un cavaller.- Va dir Marzio amb un somriure.

- Sterminatore?- Va preguntar Blai.

- Una llarga història… I no tinc temps ni ganes d’explicar-la.- Va respondre Salazar.

- No us ha parlat mai de la Làmia de San Gennaro?- Va insistir en Marzio.- Va ser allà on ens varem conèixer… I on em va salvar la vida, per cert… quan fa d’allò? Deu anys, dotze?

- Quinze.- Va respondre Salazar a desgana.- I francament no tinc ganes de parlar d’un episodi tan desagradable.

El cert és que el frare no podia apartar els ulls de la noia. De pell bruna, cabell negre i arrissat, i els ulls… Li recordava tant la Valèria quan era viva… Inclús devia tenir la mateixa edat que la seva cosina, l’edat que tenia quan…

- Esteu bé, mestre?- Va preguntar Blai al veure un gest amarg al rostre del frare.

- Sí, és només que...- Va respondre ell sacsejant el cap.- Hi ha records que causen més dolor que una estocada.

- Amén.- Va respondre l’italià mentre amb un gest li demanava a l’hostaler un got de vi.

- I què us porta a Barcelona?- Va dir Marzio després de prendre un glop de vi.- Espereu, no serà pas…?

- Sí, les funestes morts que atemoreixen la ciutat.

- I teniu alguna pista de l’assassí?- Va preguntar la noia, preocupada.- Molts diuen que és un foraster, segurament un soldat.

Marzio va arquejar una cella davant aquest últim comentari.

- Ho… sento.- Va afanyar-se a disculpar-se la noia.- No us volia ofendre… És només el que comenta la gent, jo no…

- Té raó.- Va afegir Salazar clavant la mirada en l’italià.- La lògica apunta a que l’assassí és algú que porta poc temps a Barcelona. Si no, els crims no haurien sorgit de cop i volta. I vist el comportament d’alguns, no em sorprèn que la gent apunti a la soldadesca.

Marzio, incòmode, es va moure de la cadira, no li agradava el caire de la conversa, però la mirada de Salazar li exigia alguna explicació.

- Vos creieu que…?

- Ho sabreu millor vós que jo.- Va interrompre l’inquisidor, mirant de reüll al seu voltant. No volia que les seves paraules aixequessin més suspicàcies de les que ja hi havia.- Seria viable que un… heretge… com el de San Gennaro, s’oculti entre les tropes?

L’italià, nerviós, es va tocar el bigoti, meditant sobre les paraules de l’inquisidor.

- Impossible.- Va respondre finalment.- No algú com la làmia. Cada dia, a trenc d’alba tots els oficials passem revista a la tropa, i els instruïm fins al migdia… Un… heretge d’aquests… No aguantaria el ritme sota el sol… Vós ja m’enteneu.

Ara era Salazar qui es tocava la barbeta, pensatiu.

- I un oficial? Algú que es pugui escaquejar de passar revista…

- Impossible.- Va insistir l’italià.- Un dia, podria passar, però ningú podria escaquejar-se varis dies seguits, tard o d’hora es notaria la seva absència. I sí, tenim alguns desertors, però cap d’ells encaixaria en el perfil que busques. Tots ens han acompanyat durant varis dies de marxa... sota la llum del sol.

- Vaja… això només deixa dues opcions.- Va murmurar Salazar.

- L’assassí no pot ser un soldat.- Va replicar Marzio.

- És evident que un assassí com... Com el de San Gennaro, no pot ser un soldat.- Va precisar l’inquisidor.- Però no em negareu, que la soldadesca és capaç de cometre grans atrocitats. Pregunteu sinó als habitants de Riudarenes o Santa Coloma, el que varen fer els soldats allà... pitjor que els heretges!

- No eren els meus homes!- Es va excusar Marzio aixecant-se de la taula, ofès.

- I jo no us he acusat de res.- Va replicar el frare, fent-lo seure de nou.- Simplement, no podem descartar que l’assassí sigui un soldat qualsevol, algú... de sang calenta.

- No descartarem cap hipòtesis...- Va dir dirigint-se a Blai.- Fes un favor, aquesta tarda mira d’aconseguir un registre de tots els forasters, no militars, que hagin arribat a la ciutat durant les últimes setmanes… i que encara no l’hagin abandonat. La llista no pot ser gaire extensa.

- Començarem pels forasters no militars.- Va dir Salazar mirant ara a Marzio.- Però si no localitzem a cap sospitós, no em quedarà més remei que passar revista a la soldadesca. Anem, Blai, no podem perdre més el temps.

Quan Salazar va treure la bossa, Marzio, molest, va negar amb el cap.

- Per favore...- Va dir mentre dipositava vàries monedes a la mà de la noia. Pagaven de sobres el menjar i el vi.- Per cert, Sterminatore… Si necessites ajuda, mentre estigui a la ciutat, pots comptar amb mi… Us dec quelcom més que la vida.

Amb una inclinació, Salazar va agrair-li l’oferiment i va abandonar l’hostal. Mentre esperava a que els seus ulls s’acostumessin de nou al brillant sol de finals de primavera, una veu femenina el va interrompre.

- De nou, moltes gràcies.- Era la noia, que havia sortit per acomiadar-se d’ell.- No ens hem presentat, em dic Marina i…

- Marina...- Va murmurar el frare.- Un nom molt escaient per algú amb els ulls del color de la mar.

- Me’l varen donar les germanes de Sant Pere de les Puel·les.- Va respondre.- Em varen criar com si fos una filla, algú em va deixar, recent nascuda, a les portes del monestir.

- El correcte, hagués estat prendre l’hàbit.- Va observar Salazar.- En agraïment a la seva hospitalitat, és el mínim que correspondria.

- Ho sé…- Va dir ella acotant el cap.- La rígida vida monacal mai ha estat per mi.

- En Joan.- Va dir, referint-se a l’hostaler.- És un bon home, i millor marit, no podria estar en millors mans.

- Una taverna, no és un lloc per una noia...- Va apuntar el frare.

- Aquests dies no donem l’abast, amb tants nouvinguts.- Va replicar ella.- Ell no pot atendre a tots els comensals i és el meu deure com a esposa donar-li un cop de mà.

Amb una cordial salutació, es va acomiadar d’ella.

- No sé com agrair-vos el que heu fet per mi, jo i el meu marit estem en deute amb vós.- Va cridar Marina just quan s’allunyaven carrer avall.- ... Sempre sereu benvinguts al nostre hostal.

El frare es va girar, i va assentir lleugerament amb el cap. Acte seguit es va dirigir a Blai.

- Anem a posar a prova la teva capacitat deductiva. Quina opinió et mereix en Marzio? Parla amb sinceritat.

- Un individu altiu i presumptuós.- Va respondre el novici.- Peca de vanitat i excés de galanteria, només cal veure amb quins ulls mirava la noia. Arribat el cas, dubto que el seu coratge estigui a l’alçada de les seves paraules. No crec que realment tingui fusta de soldat, el càrrec de capità li ve gran, i segurament l’ha obtingut amb influència familiar, si fos per mèrits, l’haurien destinat a un altre lloc, Milà o Flandes, on envien tots els veterans.

Salazar no va poder evitar una mitja rialla al escoltar les conclusions de Blai.

- He de reconèixer, que la primera vegada que el vaig veure, no em va causar una impressió diferent a la teva. I en bona part, no t’equivoques.- Va respondre amb calma.- Però, i si et digués que Marzio és un dels tiradors més letals i precisos que conec? Té una sang freda i uns nervis d’acer que he vist en molt poques persones. Emprant únicament armes ordinàries, va aconseguir posar contra les cordes a un vampir.

- La làmia de San Gennaro...- Va concloure Blai.

Salazar va assentir amb el cap.

- Làmia és com anomenen a Itàlia als vampirs femenins. Aquí ens separem, mira d’aconseguir la informació que t’he sol·licitat. Jo torno al convent, demanaré a l’Abat que em deixi examinar les notes dels tres inquisidors assassinats.

Salazar, però, es va emportar una bona sorpresa quan l’Abat de Sant Agustí li va comunicar que les armes i els documents dels desafortunats inquisidors havien desaparegut.

- Ho custodiava aquí, en aquesta cel·la.- Va dir l’Abat preocupat mentre li mostrava una petita estança buida.- Només jo en tinc la clau, no sé qui pot haver entrat.

L’inquisidor va examinar atentament el pany, s’hi apreciaven petites marques.

- Algú ha forçat aquesta porta.- Va concloure.- Heu rebut alguna visita de fora en els darrers dies? Heu hostatjat algun foraster?

- No.. no. Només els germans d’aquesta modesta congregació... I l’Arquebisbe, que un cop per setmana ve aquí a oficiar missa.

- I les espases?- Va preguntar l’inquisidor.

- Estaven aquí...- Va respondre tremolós l’Abat.- Juntament amb els documents i les altres pertinences... S’ho han emportat tot... Quina desgràcia... lladres al monestir.

Molest pel contratemps, l’inquisidor es va encaminar a la cel·la. Poc podia fer, fins que, al cap d’unes hores, Blai va entrar a l’estança portant un reguitzell de pergamins i papers.

- El que m’heu demanat, mestre.- Li va dir dipositant els documents sobre el seu escriptori.

- Tot això?- Va exclamar sorprès al veure el volum de papers i pergamins.

- Barcelona comercia amb quasi totes les ciutats de la Mediterrània. Cada dia arriben vaixells amb mercaderies i mariners d’arreu.

Gratant-se el cap, el frare li va indicar al novici que abandonés la cel·la. Li esperava una nit esgotadora.

Eren prop de les tres de la matinada quan Salazar, cansat després d’hores buscant infructuosament alguna dada que li donés alguna pista entre els centenars de comerciants i mariners arribats a la ciutat les darreres setmanes, va quedar dormit sobre l’escriptori.

Hores després.

L’inquisidor es va despertar sobresaltat. Sempre somiava amb el mateix, aquella fatídica nit en que va arribar massa tard. Nit rere nit, la seva ment el turmentava rememorant el seu fracàs. I al desvetllar-se, sempre el mateix pensament, què estaria fent la Valèria? Tot i que la primera pregària del dia sempre era per ella, dubtava que Déu escoltés els precs i vetllés per un no-mort. Però no deixaria d’intentar-ho.

Va començar a tossir sense aturador. Els seus danyats pulmons cada vegada aguantaven menys aquest tipus de sobresalts. Mentre contemplava els primers rajos de sol a través de la finestra de la cel·la, es va acostar a la palangana amb aigua que tenia en un racó, sota un mirall clavat a la paret.

La tos no minvava. Va encendre un llantió i es va mullar el rostre amb aigua, intentant mitigar l’atac que quasi l’impedia respirar. Poc a poc, va anar deixant de tossir. Esgotat, va contemplar el seu rostre al mirall.

Malgrat els seus seixanta anys, mantenia una complexió forta i robusta, molt poc comuna en algú de la seva edat. El seu cos estava plagat d’antigues ferides. Quatre llargues cicatrius sobre el tors, unes costelles enfonsades que li pressionaven els pulmons, la marca d’una mossegada a l’abdomen, una cicatriu que, com una serp, li creuava la cara, un tros de cuir cabellut arrencat…

I per sobre de totes, la que més li dolia. La marca d’una forta cremada al coll, prop de l’artèria. Causada per la detonació sense bala de la seva pistola. La descàrrega de pólvora va cauteritzar la ferida, salvant-li la vida però malmetent les seves cordes vocals. Una afonia constant l’acompanyava des de llavors. Penjant d’un cordill, portava al coll la bala de plata que aquella nit va ser incapaç de disparar, la bala que hauria travessat el cor de la Valèria. De nou, malgrat els dubtes que ofuscaven la seva ment, el seu cor bategava tranquil, convençut de que havia pres la decisió correcta.

Va intentar tornar-se a adormir, però va ser impossible. Va tornar als seus documents, esperant que la llum de l’alba il·luminés aquell caos de noms i dates, quan uns cops frenètics varen ressonar a la seva porta.

- Mestre! Mestre!- Cridava Blai.- Han trobat una altra víctima.

Renegant, Salazar es va vestir l’hàbit negre i es va cenyir l’espasa de plata i va obrir la porta.

- És una altra noia.- Va explicar Blai mentre s’acostaven al lloc dels fets.- L’ha localitzat una patrulla de soldats a trenc d’alba.

L’inquisidor es va haver d’obrir pas a empentes a través de la multitud que s’aglomerava a l’escena.

- Aquest ha estat molt més brutal que l’anterior.- Va murmurar Salazar, que no li feia falta veure el cos per imaginar-se com havia succeït la cosa.

Darrere seu, la multitud murmurava, buscant un culpable. “És una bèstia, un heretge. Les institucions no fan res per protegir-nos” deia una dona de mitjana edat. “Aquesta era una ciutat tranquil·la, fins que ens van obligar a allotjar als soldats del rei. Un soldat borratxo no es diferència gaire d’un animal” apuntava un menestral entre varis assentiments. “Cada dia arriba al port gent desconeguda, algú els controla d’on venen? Qui sap el passat que amaguen els mariners, vagant de port en port, esquivant la justícia” deia un altre.

- És molt fàcil treure conclusions precipitades.- Va cridar l’inquisidor, intentant suavitzar la situació.- El culpable pagarà, us ho asseguro.

- Precipitades?- Li va recriminar una dona.- Conclusions precipitades? Dia rere dia una víctima! Una criatura innocent! T’atreviries a mirar-la a la cara i parlar-li de conclusions precipitades? Que potser teniu alguna sospita que vulgueu compartir amb nosaltres? Que potser sabeu qui és el culpable però us negueu a fer-ho públic?

Vàries persones agafaven a la dona, intentant contenir-la, tement les conseqüències de dirigir-se a un inquisidor amb aquestes brusques paraules.

- Disculpeu-la si us plau.- Es va disculpar un home d’edat avançada.- Estem tots nerviosos i…

- No teniu res millor a fer?!- Va cridar Salazar.- Torneu a la vostra feina si no voleu que presenti càrrecs per interferir en la feina del Sant Ofici.

L’amenaça va causar l’efecte esperat i en pocs moments la multitud es va dissoldre. L’inquisidor, amb un sospir, es va ajupir sobre el cos de la infortunada noia, contemplant la brutalitat de les seves ferides. Entre l’esquinçada roba de la noia va trobar quelcom que li va cridar l’atenció, agafant-ho amb els dits, ho va contemplar detingudament sota la llum del sol. Un floc de pèl negre.

- En aquesta ciutat ronden varis gossos sense amo.- Va explicar l’algutzir.- S’alimenten de les deixalles que la gent llença al carrer... i bé, també...

- Com pot ser que ningú hagi escoltat res?- Va preguntar el frare canviant de tema.

- No seria la primera vegada que algú crida auxili pels carrers, i la gent, dins de casa, amb portes i finestres tancades, fan veure que no senten res.- Va respondre l’algutzir.- Qui s’arrisca a enfrontar-se als malfactors, sol acabar malament. No fa gaires dies, a plena llum del dia, un lladregot que intentava robar a una dona, va apunyalar a un forner que va sortir en defensa de la víctima.

- O potser.- Va apuntar Salazar.- El pànic haurà paralitzat la víctima, impedint que cridi auxili.

Tot i que no ho tenia del tot clar. La noia tenia les ungles trencades, senyal que havia intentat lluitar fins al final.

Blai, que tan sols havia pogut contemplar l’escena durant uns instants, vomitava en un racó del carrer.

- No és moment per defallir.- Va dir-li l’inquisidor mentre li colpejava l’esquena.- Tenim feina. Al voltant del cadàver hi falta molta sang, i no hi ha cap indici de que l’hagin arrossegat fins aquí… Digues, a veure què has après, quina és la forma més efectiva de matar un vampir.

- Un no-mort.- Ve explicar el noi, incorporant-se, com si recités una lliçó apresa.- Té dos punts principals vulnerables, el cap i el cor. La plata, o la fusta de roure o olivera, anul·len la seva regeneració immediata. La forma més efectiva seria travessar el cervell o el cor amb un projectil de plata beneïda, des de la distància. Les vostres espases també són força efectives. Qualsevol objecte sacre és letal. L’aigua beneïda, o el vi de missa, cremen la seva pell com si fos àcid. Una estaca al cor també sol ser efectiva.

- Et deixes quelcom obvi.- Li va recriminar Salazar.

- El sol, la millor forma de caçar un vampir és durant el dia. Tot i que només l’exposició directe a la brillant llum solar del migdia podria matar un vampir en qüestió d’instants, encara que sigui l’alba o el capvespre, o inclús un dia nuvolat, de dia són dèbils, fins al punt de tenir anul·lats els seus poders psíquics i la força i agilitat molt minvada.

Salazar assentia satisfet, es podria dir que Blai havia fet els deures.

- I l’all.- Va apuntar.

- Completament inútil, massa arriscat i poca efectivitat, és…

- És útil.- El va interrompre.- Però no de la forma que et penses. Anem, hem de fer varis preparatius. Aquesta nit anem de caça.

- De… de nit?- Va exclamar Blai espantat.- Pe… però…

- Podem passar-nos dies estudiant els documents que m’has portat, buscant alguna pista. I mentrestant, aquest monstre, nit rere nit seguirà matant. Amb la víctima d’ahir encara tenia els meus dubtes, però aquí ho tinc clar. És obra d’un no-mort, possiblement ni tan sols sigui un foraster, és possible que un barceloní hagi estat convertit recentment... Masses hipòtesis possibles com perquè les puguem estudiar totes... El millor és atreure nosaltres a la bèstia, fer-la sortir.

El novici el mirava completament intranquil. Salazar, en canvi, es mostrava confiat.

- De dia, se solen amagar en refugis segurs. A plena llum no localitzaràs un vampir que no vol ser trobat, sovint, tenen un bon grup d’homes armats que els protegeix… Però de nit… De nit estan a la plenitud dels seus poders… I un vampir confiat en la seva supremacia… comet errors… Necessitarem un bon esquer... on creus que trobaríem un voluntari entusiasmat?

Hores després.

Salazar contemplava el desplegament d’armes sobre el llit de la cel·la. Quatre pistoles, una ballesta amb un carcaix que contenia deu sagetes de roure amb punta de plata, un arcabús amb una bandolera amb dotze càrregues de pólvora i els seus respectius projectils de plata beneïda, i la seva inseparable espasa. Mentre es col·locava un cosselet sota l’hàbit, Blai va entrar.

- Ja està tot preparat, m’ha costat de convèncer però finalment ha accedit, ens esperarà a la porta de la catedral.

- Perfecte.- Va dir l’inquisidor mentre embeinava l’espasa i es col·locava dues pistoles a l’interior del seu hàbit.- Saps disparar una ballesta?

Blai va assentir, al ser novici, encara no havia rebut instrucció en l’ús de les armes del Sant Ofici, però de petit el seu pare l’havia ensenyat a caçar.

- Recorda, un vampir té pocs punts vitals, però no subestimis el dolor que els causa un projectil de plata beneïda encara que no sigui en un punt vital. Quan disparis la ballesta, no et paris a recarregar-la, no tindràs temps. Per això tens les dues pistoles.

- I si després de descarregar totes les armes encara segueix viu?- Va preguntar Blai nerviós mentre es guardava les pistoles.

- Llavors, és millor que treguis el rosari i resis un parenostre.- Va replicar Salazar mentre es carregava l’arcabús a l’esquena.- Però esperem que no hagis d’arribar a aquest extrem... Anem, no es bo fer esperar a una dama.

Minuts després, Salazar i Blai es trobaven amb la Marina a l’entrada de la catedral. La noia tremolava com una fulla, i no era per menys. Els dos frares pretenien emprar-la com a esquer. El veterà caçador de vampirs la intentava tranquil·litzar mentre entraven a l’interior de l’edifici.

El seu marit, en Joan, li feia costat, tan nerviós com ella. Malgrat la insistència del seu marit en fer ell d’esquer, l’inquisidor va declinar l’oferiment. Les últimes dues víctimes havien estat noies, la seva intuïció li deia que la Marina seria una «víctima» més adequada.

- Monsenyor!- Va cridar l’inquisidor entrant a la Catedral, buscant sense èxit a l’Arquebisbe.

- Potser ha hagut de sortir per fer un ofici a algun malalt.- Va dir Blai.

- Bé, en tot cas, això ens deixa més marge de maniobra per preparar-nos.- Va replicar Salazar mentre s’agenollava davant el Crist.

L’inquisidor va fer una petita benedicció i acte seguit varen començar a preparar a la Marina.

- Això és molt incòmode i pesa molt.- Es queixava ella.- Com preteneu que camini així tot xopa i...?

- No entenc res de tot això.- Va recriminar el seu marit.- Què preteneu, que agafi un constipat?

- L’aigua beneïda és la millor protecció que tens.- Va explicar-li Salazar.- És necessari xopar bé tota la teva roba, si el vampir se t’abraona, no lamentaràs tant aquesta incomoditat. Tan bon punt entri en contacte amb la teva roba mullada, serà com si hagués ficat les mans dins un braser.

- Va... vampir?- Va replicar ella espantada.- No... No... no ho direu pas seriosament?

- Tranquil·la.- Va calmar-la el veterà caçador mentre li ajustava un braçalet amb campanetes al canell.- Nosaltres estarem pendents de tu en tot moment, uns metres enrere, per no alertar al no-mort, però suficientment a prop. Qualsevol cosa que et passi, el repic d’aquestes campanes ens alertarà, i llavors actuarem.

- No he anat mai de caça.- Va dir en Joan, espantat.- Però pel poc que sé, l’esquer sempre s’emporta la pitjor part. Jo ho podria fer tan bé com ella.

Abans que l’inquisidor pogués respondre, la noia es va avançar.

- Deixa-ho estar.- Li va dir, intentant-lo tranquil·litzar, tot i que no podia dissimular la seva pròpia por.- Ells varen donar la cara per mi, és just que els torni el favor.

- Estigues tranquil·la.- Va dir Salazar.

- Em sentiria més segura si estiguessis al meu costat.- Va respondre, espantada, mentre sortien de la catedral.

- Ho estarem... No et perdrem de vista ni un instant.- Acte seguit, l’inquisidor es va dirigir a en Joan.- Vós heu de tornar a casa, no ens podeu acompanyar.

- Pe... Però.- Va intentar protestar.

- Estic en bones mans.- Va interrompre ella.- Ens veurem després.

Intranquil, en Joan va contemplar com els dos frares marxaven carrer amunt amb la seva esposa, fins que no els va perdre de vista, no es va encaminar cap a casa. Hi havia quelcom que li deia que hauria d’haver insistit més, que no l’hauria d’haver deixat anar amb ells.

Minuts després, Marina, amb passos insegurs caminava pel Carrer del Carme. Uns deu metres enrere, amagant-se entre les ombres dels portals, Salazar i Blai no la perdien de vista. L’inquisidor, amb la mà, intentava ocultar la brasa de la metxa encesa que serviria per detonar l’arcabús tan bon punt el vampir fes acte de presència.

- Estàs massa nerviós, Blai.- Li va xiuxiuejar.- Mira de calmar-te o el batec accelerat del teu cor podria alertar la nostra presa.

- Com voleu que em tranquil·litzi?- Li va replicar.- Oblida, mestre, que ja han perdut la vida tres inquisidors darrere aquesta bèstia? Només estem vos i jo... Em sentiria més tranquil si tinguéssim tot un destacament amb nosaltres.

Amb un gest, Salazar el va fer callar. Va parar l’orella mentre apuntava amb l’arcabús, buscant qualsevol moviment entre les ombres.

- Falsa alarma, va murmurar.

«Això no funcionarà» pensava l’inquisidor. «La trampa és massa obvia, fins hi tot jo sento la respiració espantada d’en Blai, no enganyarem al vampir».

De cop hi volta, amb un gest ràpid, Marina es va internar per un carreró. El repic de les campanetes del canell es va intensificar.

- Merda!- Va murmurar l’inquisidor mentre corria.

Encara no havia tombat la cantonada quan els xiscles de Marina van ressonar per tot el carrer. Va ser llavors quan Salazar es va adonar del motiu pel qual el vampir havia aconseguit eliminar a tres inquisidors. Un nefast error de càlcul que li estava sortint molt car a la indefensa noia.

La Marina estava acorralada, ajupida en un portal. I sobre ella, el monstre. La bèstia que l’atacava no semblava humana, no faria més d’un metre vuitanta d’alçada, però la seva complexió era el doble de forta que la d’un home. La llum de la lluna revelava les seves faccions, un rostre que podria arribar a semblar humà, allargat, desproveït de nas i amb les orelles punxegudes com les d’un rat-penat. Un pèl fosc i negre el recobria de cap a peus. Amb urpes esmolades, estripava frenèticament la roba de la noia, buscant la seva carn. Ella, penosament, es protegia el rostre amb els braços. El vampir li descarregava, una rere una altra, fortes urpades.

- Me... mestre.- Va balbucejar Blai al contemplar l’escena.- No dèieu que l’aigua beneïda...

L’inquisidor no li va respondre. Fent ús d’una sang freda que no tenia el noi, es va agenollar mentre apuntava al no-mort amb l’arcabús. Sabia que només podria efectuar un tret, no tindria temps a recarregar l’arma, però tampoc disposava del temps necessari per apuntar al cap o el cor. Simplement va disparar al cos de la bèstia, necessitava apartar-lo de la noia abans que fos massa tard, si és que ja no era massa tard.

El tret va ressonar per tot el carreró i la criatura va cridar de dolor. «Humà o no, la plata et fa mal» va murmurar mentre deixava l’arcabús i desembeinava l’espasa. El monstre, arquejant l’espatlla de dolor, es va encarar cap a l’inquisidor.

Blai, tremolant com una fulla, apuntava amb la ballesta. La sageta de plata es movia en petits cercles, a diferència de l’inquisidor, el noi era incapaç de controlar el pols.

- Ocupa’t de la noia!- Li va cridar Salazar.- No malgastis la sageta, si no pots fer blanc a la bèstia, no disparis.

El frare no va tenir temps a dir res més, amb velocitat sobrehumana, la bèstia se li va abraonar a sobre. Blai va aprofitar per córrer fins a la noia.

En el moment en que el no-mort se li llançava a sobre, Salazar va fer un pas lateral. Simultàniament, va alçar la cassoleta de l’espasa fins al seu rostre. Les urpes del monstre varen lliscar sobre la fulla de plata beneïda a mesura que el cos de l’inquisidor s’apartava de la seva trajectòria. Just quan tenia al vampir al costat, el frare va llençar un fort tall amb l’espasa que va impactar al coll de la bèstia, lliscant-li per l’esquena. La bèstia va tornar a xisclar de dolor.

Salazar era conscient que la seva velocitat i força no es podien equiparar, ni de lluny a la del seu adversari. Simplement s’havia anticipat als moviments de la criatura observant la seva postura corporal i la orientació dels seus peus. El frare no va llençar el tall de l’espasa a un estava el vampir, sinó a un va calcular que estaria. Simples matemàtiques, i va encertar de ple.

Aquest cop, però, al ferir-lo, no va sentir la característica olor a carn cremada que solia notar. La ferida tampoc va incapacitar a la bèstia, que amb un ràpid gest es va donar la volta i va colpejar a l’inquisidor al pit, llançant-lo contra una paret.

Al colpejar el mur, el frare va tossir, mentre un esput de sang sortia pels seus llavis. El cosselet li havia salvat la vida, però tot i així, l’impacte l’havia deixat sense aire.

Va intentar treure’s de l’hàbit una pistola però el monstre escometia de nou contra ell, sense donar-li temps a empunyar l’arma. Però de nou, un xiscle de dolor va escapar de la bèstia instants abans que pogués abraonar-se contra el frare. Les plomes d’una sageta sobresortien del seu costat.

- Ben fet Blai.- Va murmurar mentre, ara sí, empunyava la pistola i apuntava directament on la bèstia tenia el cor.

De nou, un tret va ressonar per tot el carreró, però aquesta vegada el projectil va impactar contra la paret del davant. Amb un salt àgil, la bèstia s’havia plantat al terrat de l’edifici, evitant, per un instant, el tret mortal.

Salazar es va incorporar i traient l’altra pistola, apuntava als terrats dels edificis, intentant localitzar, a través de la penombra, la silueta de la criatura.

- És viva!- Li va cridar Blai mentre subjectava a una quasi inconscient Marina en braços.

- De pressa, porta-la al Monestir de Santa Anna.... Afanya’t.- Li va cridar Salazar.

- Però... i vós?- Li va preguntar nerviós el novici.

- Jo m’ocupo de la criatura.- Va dir, entre estossecs, mentre recollia l’espasa de plata.

- Pe... però vos...- Murmurava un indecís Blai.

- No em desobeeixis!- Va cridar el frare.- Porta-la al monestir... Ja!

El soroll d’una teula trencada va alertar a l’inquisidor, que es va internar carrer avall mentre un espantat Blai es carregava a la Marina en braços i corria, com si el perseguís el dimoni.

El monestir de Santa Anna es trobava només a uns pocs centenars de metres. Mentre corria amb la Marina en braços, Blai va escoltar una altra detonació. Preocupat, va girar el cap, intentant penetrar en la foscor del carreró. «Ja no li queden trets» va murmurar, lamentant no haver llançat a Salazar una de les seves dues pistoles.

Frenètic, va començar a picar, desesperat la porta del Monestir. Al cap d’uns minuts, un monjo va entreobrir la porta. La visió d’un jove inquisidor portant una noia en braços el va desconcertar.

- De pressa!- Va cridar Blai, entrant com una exhalació.- Aviseu al germà infermer. La noia necessita ajuda!

Entregant a la Marina en mans del monjo, va sortir del monestir, internant-se pels carrerons, buscant desesperadament algun rastre de l’inquisidor. Al cap d’uns minuts, es va trobar amb el veterà caçador de vampirs. Caminava lentament, panteixant i tossint.

- Mestre!- Li va dir preocupat.- Esteu ferit?

- Imprudent!- Li va recriminar el frare com a tota resposta.- Què fas aquí? No hauries d’haver deixat sola a la noia. Com la bèstia vulgui rematar la feina, no hi haurà ningú que el pugui aturar.

Estossegant i forçant les seves cames al màxim, l’inquisidor es va dirigir al Monestir.

- On és la noia?- Va preguntar al monjo que encara no entenia res.

- A la infermeria.- Va respondre nerviós.- Heu de saber que he manat despertar a l’Abat, portar una noia aquí... És intolerable.

Aliè a les protestes, Salazar es va dirigir a l’infermeria. Bruscament, va obrir la porta, i no va respirar tranquil fins a veure la Marina, tombada en un llit mentre un frare l’examinava.

- No puc ocupar-me d’una dona.- Va protestar el monjo infermer.- L’hauria d’atendre alguna de les germanes...

Sense fer-li cas, Salazar es va acostar a ella i va començar a examinar-la. Afortunadament, a part d’un bon espant i vàries esgarrapades i cops, no semblava tenir res greu.

- Déu meu senyor... gràcies.- Va murmurar Salazar mentre li prenia les mans.- Ho lamento moltíssim... jo...

- Qui ho hauria de lamentar sóc jo.- Va respondre ella amb un fil de veu.- Em vaig queixar de que era molt incòmode... I m’ha salvat la vida.

Marina va estendre els braços, mostrant, sota la seva estripada roba, una maltractada cota de malla. L’antiga armadura, tot i estar trencada en varis punts, havia resistit l’embranzida de la bèstia, impedint que destrossés el seu cos.

- Germans inquisidors!- Va cridar una veu que va ressonar per tota l’estança.- Espero que tingueu una bona explicació per assaltar aquesta santa comunitat, a plena nit i entrar una dona a l’infermeria... Com comprendreu, informaré d’això als vostres superiors.

- Abat.- Va dir Salazar educadament.- Prego disculpeu la brusquedat de tot plegat, agrairia anéssim a un lloc més adequat per parlar. La història és llarga, i ella mereix descansar.

Deixant a Blai vetllant per la Marina, Salazar va abandonar l’estança acompanyant a l’Abat.

L’endemà al matí.

Salazar i Blai, esgotats i quasi sense haver pogut dormir, menjaven al refectori del monestir un auster refrigeri.

- No ho entenc, mestre.- Li va dir Blai, trencant el silenci.- Perquè l’aigua beneïda no...

- Perquè aquella bèstia no era un vampir qualsevol.- Va respondre el frare.- Mai t’has preguntat què passa si un vampir intenta convertir a un animal?

Blai el va contemplar, estranyat i sorprès.

- En la immensa majoria de casos, no succeeix res, la bèstia simplement mor dessagnada. Però determinats animals, per exemple alguns primats, els llops i algunes altres feres, amb la preparació adequada, poden ser susceptibles al «canvi».

- Què... què voleu dir?- Va preguntar Blai sorprès sense acabar de creure el que li explicava Salazar.

- És la més gran aberració que es pot cometre.- Va prosseguir l’inquisidor.- Ja que no només es necessita una bèstia sinó també la vida d’una persona viva. La creació resultant, és una criatura que com has vist, no és ni persona, ni animal. A Besançon l’anomenaven «Strigoi». Només un vampir molt poderós té la capacitat de crear una monstruositat com aquesta.

Sense deixar continuar al novici, Salazar va continuar.

- L’Strigoi, al ser una mera bèstia, no està subjecte als dictats de Déu. És completament invulnerable a l’aigua beneïda, els crucifixos i els objectes sagrats. Per contra, no disposa de la intel·ligència humana i l’astúcia dels vampirs. Igual que un animal, actua de forma completament impulsiva.

- Com podem enfrontar-nos a quelcom així? Això és... és.- Tartamudejava Blai, espantat.

- Com tot no-mort.- Va explicar el frare.- Segueixen sent vulnerables a la plata, a certs tipus de fusta... i a la llum solar. L’Strigoi necessita un refugi segur on passar les hores diürnes. No és la bèstia el que em preocupa, sinó qui l’ha portat a aquesta ciutat i amb quina intenció. Un Strigoi no acostuma a actuar sol, sempre té un poderós vampir a prop que el controla i li dóna refugi.

- Us heu enfrontat mai a quelcom així?

- Una sola vegada.- Va respondre el frare.- Al Franc Comtat. Anys enrere vaig destruir una bèstia com aquesta que tenia atemorida la regió.

Blai va sospirar, una mica més tranquil.

- Necessitarem ajuda.- Va concloure el frare mentre s’aixecava de la taula.- Tu queda’t vetllant la Marina, ocupa’t que no li falti res.

Al sortir del Monestir, es va trobar amb Joan i una multitud més.

- On és la meva dona?!- Va cridar agafant-lo per l’hàbit.- Què li heu fet?!

Salazar, amb calma, li va apartar la mà.

- Ara, necessita descansar. Però ben aviat la podreu veure.

- Segur que l’estan retenint en contra la seva voluntat!- Va cridar un dels presents.

- La vull veure.- Va insistir en Joan.

- Està dormint, necessita guardar repòs i...

- Què no ho veieu?- Va exclamar un altre, fent exaltar la multitud.- No us la deixen veure perquè la volen cremar per bruixa.

Salazar no va poder evitar una rialla burlesca a l’escoltar aquest darrer comentari.

- Cremar-la per bruixa?- Va dir estossegant a causa del riure.- D’on traieu aquestes idees absurdes?

Aprofitant que, davant la seva mofa, s’havien quedat callats durant uns instants, Salazar va aprofitar per dirigir-se a Joan.

- Si tant insistiu, no seré jo qui us privi de veure a la vostra dona.- Li va dir acompanyant-lo a dins.- Tot i que us recomanaria que la visita fos breu, es troba força dèbil.

Al migdia.

El soroll de crits, homes en moviment i trets, s’escoltava d’una hora lluny. Marzio Toraldo, al peu de la muntanya de Montjuïc, dirigia la instrucció de la seva companyia quan va veure una figura acostar-se des de la llunyania.

- Continueu així!- Va cridar a la tropa per acte seguit dirigir-se al seu alferes.- Ocupa’t de la instrucció durant una estona.

Salazar es va treure el barret i va saludar al capità educadament.

- Sterminatore!- Va dir efusivament.- Què us porta aquí?

- L’altre dia, em vas dir que podria comptar amb tu.- Va dir l’inquisidor anant al gra.

- El que faci falta.

- Necessito a deu dels teus millors tiradors.

Marzio es va passar els dits pel bigoti uns moments.

- Demanes molt, i no és precisament un bon moment per cedir arcabussers.

Salazar va arquejar la cella, intrigat.

- Aquesta matinada, han aparegut morts dos dels meus homes. Segurament els van assaltar al sortir d’una taverna. Sé que estàs pensant, i podien ser indisciplinats i borratxos no ho nego, però no eren uns canalles. Crec que els hi van parar una emboscada. Hauries d’haver vist com varen aparèixer els cossos, a la platja, esventrats... Crec que amb una falç.

- No et precipitis.- Va respondre l’inquisidor.- No ha estat un segador qui ha matat als teus homes, sinó quelcom molt més perillós. Una criatura que ahir se’m va escapar.

Marzio el va mirar incrèdul.

- Hi havia sang al voltant dels cossos?- Li va preguntar el frare.

- Et refereixes a que els ha assassinat quelcom com la làmia?

Per tota resposta, Salazar va assentir amb el cap.

- Tot i que aquesta vegada és molt més brutal. Una bèstia que ni tan sols és humana.

- No us enganyaré, Sterminatore, l’ambient a la ciutat està molt tens... I només faltava l’Arquebisbe, acusant als soldats dels assassinats... Hauries d’haver assistit a la missa del matí, el sermó ha estat quasi una crida a la revolta. Afirma que les tropes del rei estan plagades d’heretges i pagans.

- I és cert, això?- Va preguntar seriosament el frare.

- Tu què creus?- Va replicar Marzio.- Estem amb guerra amb mitja Europa. De debò penses que els nostres dirigents es paren a demanar partides de bateig als reclutes? Vinguin d’on vinguin, professin la fe que professin, seran rebuts amb els braços oberts si estan disposats a matar francesos, holandesos, anglesos o qui sigui que se’ls posi pel davant.

- Pel que em dius, podria ser que...

- No.- Va replicar Marzio, endevinant la següent pregunta.- Mira als homes, creus que algú com la làmia podria resistir hores d’entrenament sota aquest sol ardent?

- Podria desertar.- Va tornar a apuntar l’inquisidor.

- Després de la nostra conversa, vaig comprovar les llistes de la soldadesca. Hi ha hagut desertors, per descomptat, però els soldats que han desertat portaven setmanes amb el Terç. Insisteixo, és impossible que algú com la làmia s’amagui entre les tropes, no podria aguantar la disciplina militar dies i dies.

- Em deixes sense pistes Marzio.- Va lamentar-se Salazar.- Rere aquest monstre, s’hi amaga un ésser molt pitjor que la làmia. Un no-mort altament poderós, ocult entre els homes, amb un pla sinistre que sóc incapaç d'intuir.

- M’has demanat deu homes, per què precisament deu?- Va preguntar el capità canviant de tema.

Salazar va treure’s de l’esquena la banda amb deu càrregues d’arcabús.

- Deu bales de plata...- Li va dir.- Deu trets, deu tiradors. Qui erri al disparar, no tindrà temps carregar de nou.

- Llavors, et falten nou homes.- Va dir Marzio, ferm.

- Però vos sou un oficial, no...

- Coneixeu de sobres la meva punteria.- Va replicar.- No crec que us pugueu permetre el luxe de prescindir d’algú amb la meva habilitat. Buscaré entre els meus homes, els nou millors, per quan els necessiteu?

- Per aquesta nit.

- No us fallaré.- Va respondre Marzio.

- Necessitaré també barrils de pólvora.- Va afegir l’inquisidor.- Tots els que em puguis aconseguir.

Aquesta vegada, el capità va esclatar en una rialla.

- Pólvora? Estem en guerra en mig món, ni tan sols emprant el meu càrrec podria desviar un sol grapat de pólvora, els intendents hi tenen un ferm control. Si alguna cosa no puc aconseguir, són barrils de pólvora.

-Hauré de pensar en una altra cosa, doncs.- Va dir Salazar.- Escolta’m bé, aquest és el pla...

- Com una partida de caça.- Va apuntar el capità.

- Exacte.- Va concloure l’inquisidor.

Hores després.

Era ja negra nit. Joan s’havia passat tot el dia traginant barrils d’oli i ara estava fent costat a la Marina, la noia estava dèbil, i sobretot terroritzada, però no tenia lesions de gravetat. Una forta contusió al cap, un esquinç a l’espatlla i vàries laceracions als braços i cops per tot el cos. Podria haver estat pitjor, molt pitjor. Les ombres es començaven a estendre per la ciutat a mesura que el sol s’anava ponent. Blai i Salazar havien fet torns, vetllant pel seu descans.

Salazar va entrar a l’infermeria, carregant el seu arcabús amb la metxa encesa.

- Us he entregat tot l’oli que tenia a l’hostal.- Li va dir en Joan.- Sabeu el que em costarà tot això, els diners que...

L’inquisidor es va acostar a un escriptori, i va començar a redactar un document, indiferent als comentaris d’en Joan. Quan va acabar, va escampar una mica de pols sobre el pergamí per assecar la tinta i li va estampar el segell del seu anell.

- Una lletra de canvi amb el segell del Sant Ofici.- Li va dir a l’hostaler mentre li entregava.- L’import cobreix sobradament l’oli i els maldecaps que us hem ocasionat. La podeu fer efectiva davant qualsevol autoritat eclesiàstica.

- Gra... gràcies.- Va exclamar al llegir la suma que hi havia consignada. Els permetria viure sense problemes durant una temporada.

- He de sortir, aquesta nit no escaparà.- Va dir Salazar mentre s’aixecava.- Els homes de Marzio estan situats estratègicament. Confio que siguin tan bons com m’ha promès.

- No et separis d’ella ni un instant.- Li va dir a en Blai mentre li entregava una pistola amartellada.- Pel que pugui passar.

Just quan Salazar va sortir del monestir, va evitar trepitjar un rajolí d’oli que lliscava carrer avall. A mesura que avançava, s’anava trobant amb alguns homes de Marzio, ocults entre els portals, amb un barril d’oli obert al costat. Únicament la brasa de la metxa dels arcabussos alertava de la seva presència.

Al passar prop de la Diputació del General, un tret va trencar el silenci de la nit, seguit d’un crit, i d’un altre tret. Els dispars sonaven a les seves esquenes. A mesura que l’inquisidor s’acostava, la claror de les flames de l’oli vessat il·luminava els carrerons estrets. L’Strigoi, de la mateixa forma que la majoria de bèsties, temia el foc. A falta de pólvora, l’oli amb el degut tractament, era un bon substitut per generar una bona flamarada.

Salazar pretenia acorralar a la bèstia amb el foc i eliminar-la definitivament amb les descàrregues dels arcabussos. Preocupat, però, escoltava la direcció dels trets. Quatre trets i encara sentia els crits esverats dels soldats. Tot indicava que la bèstia s’encaminava al Monestir de Santa Anna.

- Merda!- Es va dir mentre corria cap al monestir.

Dos trets més varen ressonar pels carrers. Cinc descàrregues i no havien eliminat a la bèstia. Quan va entrar al monestir, el soroll de vidres trencats, trets i crits, li va indicar que la criatura se li havia anticipat. Estossegant, va obrir la doble porta que conduïa a l’infermeria.

L’àmplia sala era un caos de llits tombats, i frares corrent espantats. El jove Blai, amagat rere una estanteria tombada, intentava tensar la ballesta. Al seu costat, tenia la Marina amb en Joan abraçat a ella. La noia, fent gala d’un valor i una sang freda que no tenia el seu marit, apuntava a l’Strigoi amb una pistola, intentant fer blanc. El tret va ressonar per la sala, impactant-lo a l’espatlla.

L’inquisidor va disparar l’arcabús just quan la bèstia s’abraonava contra la noia. El projectil de plata va destrossar va destrossar la galta de la criatura, fallant el cervell per centímetres. Salazar no li va donar oportunitat de reaccionar, desembeinant l’espasa va escometre a la criatura, donant temps a Blai per disparar novament la ballesta.

La sageta va impactar al pit, la forta massa muscular de la criatura va aturar la punta de plata a pocs centímetres del cor. Salazar va aprofitar per llançar una estocada. L’Strigoi però, va ser més ràpid i va envestir el frare, llançant-lo contra el terra. Quan estava a punt de clavar les seves urpes contra el cos del caçador de vampirs, es va sentir un tret provinent de fora i la bèstia va arquejar l’esquena presa de dolor.

Un dels arcabussers, des d’un terrat, havia fet blanc a la cintura de l’Strigoi. Ferit en varis punts, i en inferioritat numèrica, la bèstia va optar per fugir de nou. El seu instint animal li indicava quan s’enfrontava a una presa massa difícil.

- No el podem perdre de vista!- Va cridar l’inquisidor mentre, espasa en mà, saltava per la finestra.

Blai, incorporant-se, el va seguir.

- És massa ràpid.- Va exclamar el noi.

- I molt sorollós.- Va indicar Salazar mentre corria pels carrerons, seguint el soroll de teules trencades.

La persecució els va conduir fins a les escales de la catedral. La bèstia, amb una agilitat impròpia de la seva complexió, s’enfilava per la façana principal.

- Pe... però...- Va exclamar sorprès, Blai, contemplant com trencava un vitrall i entrava a l’interior de l’edifici.

- Algú ens haurà de donar una molt bona explicació.- Va murmurar l’inquisidor mentre colpejava la doble porta de la catedral fins a obrir-la.- Algú que té massa interès en que la llum del sol no entri en aquest edifici.

Guerau de Cabrera contemplava el rastre de sang que la bèstia deixava per tota la catedral. Les ferides causades pels projectils de plata no es regeneraven. Les coses s’estaven precipitant d’una manera imprevista.

- Així que l’Arquebisbe de Barcelona es dedica a tenir cura d’éssers infernals.- La veu de Salazar va ressonar per tota la nau.

- La institució més temuda d’Espanya i només és capaç d’enviar a tres ineptes, un ancià i un novici?- Va dir per tota resposta.

De reüll, va veure com la bèstia es movia entre les ombres de les columnes i les capelles, acostant-se als nouvinguts. «Si els faig parlar, tindré una oportunitat» va pensar l’Arquebisbe.

- S’ha de reconèixer que mai se m’hagués acudit buscar un vampir dins un edifici sagrat. En això teniu tot el mèrit. Tot i que la pregunta que em faig és... qui?

Indiferent a l’amenaça que s’atansava poc a poc, el frare s’acostava a l’Arquebisbe. Blai el seguia un parell de passes enrere, escodrinyant la foscor, intentant detectar la presència de la bèstia, sense comprendre el sentit de la conversa.

- No entenc què voleu dir.- Va respondre l’Arquebisbe.

- Que em prengueu per ancià, encara, però no tolero que em preneu per estúpid. Crear un engendre com aquest no està a l’abast de tothom, ni tan sols a l’abast de qualsevol vampir. Així que jo us pregunto... qui?

- És... és un regal. Ella l’aprecia, sabeu? És com el seu gos llebrer.- Va començar a explicar, intentant guanyar temps.- De dia és completament inofensiu. Apartat de la llum del sol, descansa dins la cripta. De nit únicament l’he de deixar anar, que pugui cercar menjar.

- Sou un home repugnant.- Va exclamar Blai.

- Per què?- Es va defensar l’Arquebisbe.- Sabeu la classe d’individus que ronden a la nit? Captaires, lladres, prostitutes, borratxos, malfactors... Es podria dir que la criatura encara fa un favor a aquesta ciutat. La neteja d’indesitjables i criminals de forma molt més eficaç que els algutzirs.

- No totes les víctimes eren malfactors!- Va exclamar Blai.

- Ningú que camini de nit per la ciutat és innocent del tot.- Es va defensar l’Arquebisbe.

- El que dieu és pura heretgia!- Va exclamar Salazar.- No sou ningú per jutjar i condemnar la gent!

L’Strigoi va interrompre la conversa, saltant sobre l’inquisidor. Salazar, però, ja esperava quelcom així i tenia el cos en tensió, preparat per reaccionar. Va retrocedir una passa mentre llençava un tall amb l’espasa que va creuar la cara de la bèstia. El cos de la criatura, amb múltiples ferides obertes, ja no reaccionava amb l’agilitat a la que estava acostumada. Sense donar-li un instant de descans, amb una flexibilitat impròpia d’algú de la seva edat, va etzibar-li una coça al pit. La sola de la seva bota de cuir va impulsar la sageta que encara tenia incrustada, clavant-la uns centímetres més endins. Els suficients per travessar el seu cor inert.

La criatura va deixar de moure’s definitivament. Al contrari que la resta de no-morts, l’Strigoi no es va convertir en pols sinó que va començar a descompondre’s en una massa de carn, ossos i pèl que desprenia una fortor inaguantable.

- Ecs!- Va exclamar Blai.

L’Arquebisbe contemplava les restes del monstre amb el rostre desencaixat.

- On ens dieu ara qui ha creat aquest engendre.- Va dir Salazar.- O ens ho dieu a les cel·les del Sant Ofici, suposo que ja coneixeu els mètodes que utilitza la nostra institució per poder extreure la veritat.

L’amenaça de l’inquisidor va ser suficient per fer-lo parlar.

- Fa vàries setmanes, va venir a la ciutat una forastera, conduïa perduda un carruatge blindat amb fusta gruixuda i una forta porta metàl·lica... Evidentment, es perillós que una noia circuli sola... de nit, en aquesta ciutat... Quan la vaig trobar, varis malfactors l’havien tirat del pescant i la tenien arraconada contra el terra... ella suplicava, espantada... La meva presència va espantar als assaltants... Quan li vaig donar la mà... l'hauríeu d’haver vist, tan pura, tan blanca... Semblava una...

- Prou!- Va cridar Salazar.- Esteu dient heretgies.

- Em va voler donar les gràcies, però em deia que li molestava la creu que penjava del meu coll. Instintivament, la vaig llençar lluny, llavors ella em va abraçar... Per primer cop, vaig sentir el bes d’una noia, el tacte de les seves mans... Com un amant furtiu, la vaig portar a la casa abacial. I allà, a la cavallerissa, m’ho va entregar tot, la seva passió, el seu amor, la seva puresa... I el seu fidel animal, demanant-me que en tingués cura durant el dia.

- La vostra pal·lidesa, i debilitat de l’altre dia... No era una febre, vos l’alimenteu a ella.- Va interrompre l’inquisidor.- i també us ocupeu d’alimentar a aquesta aberració. Vos, un home de Déu...

- Ella és com una deessa!- Va exclamar l’Arquebisbe.- Sang reial corre per les seves venes, descendeix d’un antic llinatge, és una autèntica princesa.

Salazar no va poder evitar que se li posés la pell de gallina al sentir aquesta última paraula. Qualsevol caçador de vampirs amb certa experiència havia sentit a parlar de la poderosa vampira a la que anomenen «la princesa» i que, fins on sabia, habitava al cor d’Europa. Segons alguns, originària d’Hongria, altres la situaven a França o el Sacre Imperi. Si realment aquesta «princesa» estava a Barcelona, la situació era molt pitjor del que s’hauria pogut imaginar mai.

- Us heu enamorat d’un diable.- Va dir amb menyspreu.- De debò us creieu les paraules enverinades que us xiuxiueja a cau d’orella? Heu condemnat la vostra ànima per un monstre del que estic segur, ni tan sols en sabeu el nom.

- Què sabeu vos de mi?- Va cridar enfurismat l’Arquebisbe.- I d’ella? Dels seus sentiments... I per cert, es clar que sé com es diu, té un nom tan preciós... Elisabet... Em va prometre que, arribat el moment, compartiria el seu do amb mi. Que em convertiria en una divinitat vivent, que seria...

- Em pregunto com algú com vós, ha pogut caure de forma tan baixa en la temptació. Hi ha algun sagrat manament que no hàgiu transgredit?

Tot i que de seguida va tenir clara la resposta.

- La vostra fe és tan pobre que ni tan sols us ha protegit, ha faltat tan sols les dolces paraules del diable per fer-vos caure a l’avern... Sou patètic!

- Tan de bo us trobeu cara a cara amb la princesa.- Va dir l’Arquebisbe.- Ella us odia, a tots els inquisidors... Algú dels vostres va fer molt mal a algú a qui estimava... Ha vingut aquí buscant venjança! A exterminar-vos a tots i cada un de vosaltres!

- Estimar? Un monstre?- Va dir Salazar amb menyspreu. Tot i que immediatament no va poder evitar pensar en la Valèria.

La mirada de Guerau de Cabrera estava fixa en les restes putrefactes de l’Strigoi, les seves mans tremoloses remenaven la massa infecta mentre somicava, com qui hagués perdut un familiar estimat. La seva mirada era igual que la d’un addicte.

- Anem Blai.- Va dir mentre li donava l’esquena.- Algú tan patètic no mereix ni un instant més del nostre temps. De moment hem aturat els crims sanguinaris, hem d’avisar a al Suprema que de la presència de la poderosa vampiressa.

- I ell?- Va apuntar el novici assenyalant l’Arquebisbe.

- Els ciutadans l’idolatren, i amb la situació tan tensa i els ànims encesos arran dels assassinats, el seu arrest podria provocar aldarulls. Ja decidiran els nostres superiors. De moment deixem-lo pensant en la seva Meuca de Babilònia.

Per primer cop en la seva carrera, Salazar va cometre un error. Va creure al turmentat Arquebisbe com algú inofensiu, subestimant completament la rancúnia que un home enamorat sent quan es burlen dels seus sentiments. No es va adonar del seu error fins que va sentir un «clic» a la seva esquena.

Quan es va girar, Guerau de Cabrera l’apuntava amb un trabuc que havia tret de la sotana.

- No tornareu a referir-vos a ella d’aquesta manera.- Va dir mentre l’encanonava.- Disculpeu-vos!

El tret va ressonar per tota la nau i l’Arquebisbe va caure d’esquena, sense ni tan sols haver disparat la seva arma.

- Una mira infallibile!- Va dir una veu italiana mentre s’atansava a l’inquisidor i el seu novici.

- Us adoneu del que acabeu de fer?- Va dir l’inquisidor.- Heu matat l’Arquebisbe de Barcelona, la màxima autoritat eclesiàstica de Catalunya.

- De res.- Va respondre Marzio amb un somriure.- Suposo que ara estem en paus. Arquebisbe o no, qui us apunta amb una arma no pot ser bona persona.

- La seva mort complicarà les coses, els ciutadans li tenen apreci.- Va dir Salazar.- Us recomanaria que vos i els vostres homes tornéssiu als quarters. Segueix sent un assumpte oficial del Sant Ofici. Jo m’ocuparé de donar una versió a les autoritats.

Indiferent a les paraules de l’inquisidor, Marzio contemplava amb cara de fastig les restes de l’Strigoi.

- Us enfronteu a autèntiques aberracions- Va exclamar amb repugnància.- La làmia no desprenia aquesta pestilència.

Amb un gest amb el cap, el capità es va acomiadar. Abans de creuar la porta de la catedral, es va girar.

- No us he sentit donar-me les gràcies.- Va cridar a l’inquisidor.

- Ho tenia tot controlat.- Va respondre el frare.

- Chiaro!... Jo crec que hauríeu de començar a assumir que ja no teniu edat per segons quines coses. Esteu començant a perdre reflexos, ancià.

- Ancià! Jo?- Va replicar l’inquisidor, però Marzio, deixant-lo amb la paraula a la boca va creuar la porta.

Just baixar l’escalinata de la catedral, quelcom va cridar l’atenció del capità. Dempeus, uns metres més enllà, hi havia una noia, sola.

- No són hores perquè una signorina estigui fora de casa.- Li va dir amablement.

La noia, mantenia la mirada clavada a la porta de la Catedral, com si la seva vista pogués penetrar a l’interior de l’edifici i contemplar als dos frares que hi havia a l’interior.

- Ho sé, m’he perdut... Que m'ajudaríeu a tornar a casa?- Va preguntar ella amb un fil de veu.

- Per favore- Va dir Marzio mentre li oferia el braç.

La noia, es va subjectar amb força a ell, el seu cos tremolava. Ell la va mirar detingudament, era pèl roja, i se la veia jove, tot i que hi havia quelcom que impedia calcular la seva edat, tan podria semblar una noia de vint anys com una dona de mitjana edat. Era baixeta, poc més de metre seixanta, i sota la llum de la lluna es podien apreciar vàries pigues que poblaven les seves galtes, donant-li un aspecte de falsa innocència.

Si Marzio hagués estat més observador, hagués vist com els ulls de la noia brillaven com brases al moment en que l’agafava del braç.

- Grazie.- Va dir ella mentre es deixava acompanyar.

- Italiana?- Va preguntar ell, sorprès.

La noia va encongir les espatlles mentre assentia amb el cap. Havia estat hongaresa, francesa, danesa, catalana... I si ell les preferia italianes, seria italiana.

- Per cert, com us dieu?- Li va preguntar mentre començaven a caminar.

- Elisabetta.- Va respondre ella amb un somriure, per acabar afegint amb un sospir que ell no va arribar a escoltar.-... Bathory.

Varis dies després. 7 de juny. Dia de Corpus

Salazar, després d’haver redactat els últims informes, s’acomiadava de l’Abat de Sant Antoni, agraint la seva hospitalitat. Oficialment, l’assassí conegut con el «Carnisser de la Ribera», era un heretge que havia arribat en un vaixell mercant. A tots els efectes, l’Arquebisbe de Barcelona s’havia sacrificat heroicament per salvar la vida de Salazar. Les flames dels barrils d’oli no eren sinó una estratègia de sabotatge del criminal, disposat a cremar la ciutat que la Inquisició, ajudada per alguns soldats, havia evitat a temps. La gent podia tornar a dormir tranquil·la, l’assassí havia mort i els vampirs no existien.

Tot i que hi havia quelcom que intrigava a Salazar. Havia regirat la Casa Abacial i tots els documents de l’Arquebisbe, buscant infructuosament qualsevol pista de la presència de la misteriosa Princesa. No havia trobat cap rastre de la poderosa vampiressa. En tots aquests dies no havia aparegut cap altre cadàver. La ciutat havia tornat a la normalitat. O bé l’Arquebisbe havia exagerat o bé hi havia quelcom que se li escapava. A tots els efectes, la Suprema havia tancat el cas i l’ordenava tornar a Madrid. Mentre carregava el cavall amb les seves pertinences Blai se li va atansar, portant una gran funda de tela.

- Gràcies.- Va dir contemplant les tres espases de plata que hi havia al seu interior.

- Qui ho hauria dit.- Va dir Blai.- Que l’Arquebisbe, com un vulgar lladregot, robaria en un monestir.

- No puc més que felicitar-te per la teva perícia al trobar-les.- Li va dir Salazar.- Ja les tenia per perdudes... aquestes armes són molt valuoses.

Mentre s’encaminaven cap a la porta de la ciutat, Blai li va preguntar quelcom que feia dies que no el deixava dormir.

- Hi ha coses que no acabo d’entendre mestre... Per què portar una bèstia així a una ciutat com Barcelona? És evident que cridaria l’atenció i...

- Precisament per això, estimat Blai... Un monstre desfermat cridaria l’atenció de les autoritats... i de la Inquisició... Aquesta bèstia, immune als crucifixos, a l’aigua beneïda, i a moltes altres coses que destruirien a qualsevol vampir, és un ésser perfecte per eliminar inquisidors... Els seus assassinats deixen perplexes a les autoritats, el Sant Ofici envia als seus caçadors de vampirs, confiats, creient que coneixen perfectament a què s’enfronten i bé... Ja et pots imaginar la resta.

- Però... Per què Barcelona?- Va preguntar intrigat.- Si l’objectiu d’aquesta poderosa vampira és la Inquisició, per què no portar aquesta bèstia directament a Madrid, on podria causar una autèntica voràgine.

Salazar va meditar uns instants, però també tenia resposta per aquesta pregunta.

- El Sant Ofici és la única institució a Europa que es dedica a exterminar vampirs de forma organitzada. Una institució tan poderosa que cap no-mort, per molta influència que exerceixi sobre la Cort, aconseguirà dissoldre. Mentre un monarca catòlic regni a Madrid, la Inquisició perdurarà. Amb fronts oberts per tot Europa i mig món, una rebel·lió interna podria fer col·lapsar Espanya com un castell de cartes. Si cau la Monarquia, cauria també la nostra Ordre.

Passant pel costat d’un grup de persones que just entraven a la ciutat, Salazar va continuar.

- Olivares i les seves reformes, han generat molt descontent a bona part del territori Peninsular. Sobretot a Catalunya i Portugal, suma les atrocitats que les tropes reials han causat en alguns punts del territori, una sèrie d’assassinats brutals a Barcelona, i un Arquebisbe acusant directament a les tropes reials dels mateixos. Ja tens els ingredients perfectes per fer esclatar una revolta.

- Per sort, ho hem evitat a temps.- Va dir cofoi el novici.

- Així és Blai...- Va respondre alleujat el frare.- Que per cert, tens fusta per caçar vampirs, voldries venir amb mi a Madrid? A finalitzar la teva instrucció? Estic segur que et faries mereixedor d’una espasa de plata.

Abans que Blai pogués respondre, es va sentir un tret i un seguit de crits. Una multitud es va començar a aglomerar pel carrer.

- Què ha passat?- Va preguntar l’inquisidor.

- Un soldat del rei.- Va respondre nerviós un menestral mentre corria.- Un soldat del rei ha disparat a un segador al Carrer Ample.

FI