La visita

 

La visita

Sinòpsis: Una persona amb un estil de vida no gaire sa rebrà una visita inesperada. Un vincle molt fort uneix al nostre protagonista amb un gatet que va rescatar del carrer.

De: Josep Nada

Era un dia solejat de primavera. Des de la finestra del seu menjador podia contemplar el bullici del Passeig de Gràcia de Barcelona, però ell no estava per contemplacions. Ni tan sols tenia esma per encendre el televisor. Potser hauria d’haver escoltat amb més atenció els avisos que li anava donant el seu cos, potser hauria d’haver anat al metge quan va notar per primera vegada que quelcom no funcionava bé. Però aquell dia es trobava massa cansat per moure’s del seu cèntric pis o trucar a ningú.

Només tenia ganes d’estirar-se al llit i descansar una mica. A l’arribar a l’habitació, va tombar-se i es va cobrir amb una manta, no feia fred però notava un calfred per tot el cos. A través de la finestra, veia un grup de coloms picotejar a la teulada veïna. Els càlids raigs del sol i els divertits moviments dels ocells, van anar calmant poc a poc l’estranya sensació que notava al pit i a la panxa.

Poc a poc, el dolor que recorria el seu cos es va anar esvaint, per primer cop en varis dies, va aconseguir aclucar els ulls i dormir profundament.

Quan va obrir els ulls, es notava molt millor, ja res li feia mal i sentia el seu cos lleuger com una ploma. Havia estat un bon ensurt, aquesta vegada, es va prometre que canviaria els seus hàbits. Començaria a fer exercici i tindria una dieta més sana. El primer que faria a l’aixecar-se seria trucar al metge i demanar hora de visita. El sol es començava a pondre, els coloms havien marxat. Quan es va incorporar, va veure quelcom que el va deixar completament sorprès.

Al costat del llit, dempeus al llindar de la porta, hi havia una noia. Lluïa un vestit negre que no dissimulava unes sensuals formes femenines. Anava descalça, mostrant uns peus pàl·lids com la cera. Cobria la cara amb una caputxa que no ocultava alguns flocs de cabell, blancs com la neu.

- Qui ets? Com has entrat?- Li va preguntar mentre la mirava, hipnotitzat.

- Jo no entro, aparec. L’espai i el temps no tenen sentit per mi.- Va respondre ella amb una veu melodiosa mentre es retirava la caputxa, revelant uns ulls blaus com la mar.- Espero no haver-te espantat, però he de realitzar una feina.

Un bufec la va interrompre. Un gatet de pèl tigrat va entrar a l’habitació. L’animaló es va enfilar al llit i es va arraulir al costat de l’home, clavant els ulls en la nouvinguda. El seu pèl estava eriçat i grunyia amenaçadorament. Ell va acaronar l’animal, intentant tranquil·litzar-lo.

- Els gats són animals sorprenents, capaços de veure coses que cap altre ésser viu pot, com per exemple, a mi.- Va explicar Ella indiferent a la postura amenaçadora del petit felí.- Mai has notat com el teu gat, sense motiu aparent, posa els pèls de punta i comença a bufar amenaçadorament?

L’home, sense poder apartar la mirada dels llavis rogencs de la noia, va assentir. No entenia el motiu d’aquella estranya conversa.

- Segurament fos perquè percebia una presència hostil que eres incapaç de notar. Normalment, els felins aconsegueixen espantar determinades entitats, són uns excel·lents protectors. Però si veiessis que actua reiteradament d’aquesta forma, sense cap motiu aparent, et recomanaria contactar urgentment amb l’exorcista de la teva diòcesi. Bé.- Va afegir amb una rialleta.- ara ja no cal que et preocupis més per aquestes coses.

Va fer un parell de passes en direcció al llit, es va ajupir i, de forma tranquil·la va allargar la mà a l’animal.

- Tranquil.- Li deia amb veu calmada mentre deixava que l’ensumés.- No li faré mal, ara ja ningú pot.

- Qui... qui ets?- Va tornar a preguntar ell, trencant el silenci de l’habitació.

- M’han batejat amb tants noms diferents, que seria incapaç de dir-los tots.- Va respondre ella mentre s’incorporava.- Azrael, Parca, Tànatos… Actualment acostumeu a fer servir la paraula “Mort”.

- Això… és… no pot ser… jo… vull dir… és impossible… m’estàs gastant una broma.- Va començar a balbucejar ell.

Ella es va quedar quieta, escoltant. La majoria necessitaven temps per assimilar-ho, alguns no ho assimilaven mai, aquests eren els pitjors, els que no es deixaven acompanyar.

- Tu no... vull dir que... Tu no pots ser la Mort, algú m’està gastant una broma... Has entrat a robar i t’he sorprès i no saps que inventar com excusa... He de reconèixer que el teu discurs, el teu posat impertèrrit, és força convincent...- Va dir ell fregant-se els ulls, intentant despertar-se d’un somni imaginari.- Si realment ets qui afirmes ser, on és la teva inseparable dalla?

Aquesta darrera pregunta va causar-li una divertida rialla. Feia temps que ningú la feia riure.

- Dalla? D’on traieu aquestes idees absurdes. He de reconèixer que la immensa majoria d’imatges que teniu sobre mi no m’ajuden gaire a fer la feina. En el millor dels casos, em representeu com un cadàver, portant una dalla rovellada... De debò ningú és capaç d’imaginar-me com realment sóc? No m’estranya que la majoria de vosaltres em tingueu tanta por.

Ell seguia mirant-la incrèdulament.

- No em creus? Endavant, aixeca’t del llit i dóna una volta.

Indecís, ell va fer el que li demanava, quan es va girar i va veure el seu cos, inert, damunt el llit va xisclar de tal manera que els vidres de tot el pis van començar a tremolar. El gatet amb les seves potes es va cobrir les orelles, protegint els seus timpans.

- Tranquil, tranquil.- Va dir Ella mentre l’abraçava per darrere, calmant-lo.

Calmar una ànima histèrica no sempre és fàcil. Els difunts no poden interactuar amb el seu entorn com una persona viva, no poden tocar objectes ni persones, però si una forta emoció s’apodera d’ells, poden canalitzar part de la seva energia espiritual. Normalment, causen canvis bruscs de temperatura al seu voltant. Altres vegades, realitzen impulsos violents que poden trencar objectes, o inclús lesionar persones. Ella va necessitar varis minuts per calmar-lo, l’abraçava amb força, acaronant el seu rostre, canalitzant la seva energia cap a ella. Poc a poc, els vidres varen deixar de trontollar, i els xiscles varen cessar.

- Com ha estat?- Va dir ell, acceptant la realitat.

- No ho sé.- Va respondre ella amb franquesa.- No sóc metge. Però a jutjar pel teu aspecte, podria haver estat qualsevol cosa, el fetge, el colesterol, un infart, el pàncrees… Pel que s’aprecia a simple vista, no es pot dir pas que hagis tingut un estil de vida gaire saludable.

- Què passarà ara?- Va preguntar ell amb un fil de veu.

- Simplement has de deixar que t’acompanyi.

- Al cel?

- Això no ho decideixo jo. Només sóc una guia, una conductora si t’és més fàcil veure-ho així. Simplement et portaré a la sala d’espera, el que vosaltres anomeneu Purgatori, allà algú decidirà, més tard o més d’hora si el teu destí final és a Dalt o a Baix.

Ell la mirava incrèdulament, allò no podia estar passant, tenia que ser un somni, un malson.

- Si recentment has rebut el sagrament de la reconciliació o la extrema unció, el tràmit s’agilitza. Sinó, la decisió sobre el teu destí final es pot demorar uns quants anys... o segles.

Ell la va mirar sense entendre res.

- Pe… però tot això… és...- Va tartamudejar.

- Tranquil.- El va calmar Ella.- Ara mateix no t’has de preocupar per res, senzillament has de venir amb mi. Quan arribem ja ho acabaràs d’entendre.

- Podria demanar-te un últim favor?- Va preguntar ell.

- No sóc propensa a concedir mercès.

Ell va sospirar, entristit.

- Puc com a mínim, fer una trucada?

- Encara que pogués atansar-te un telèfon.- Va respondre ella.- Marcar inclús el número que em dictessis, series incapaç de conversar amb ningú. Ja no tens pulmons que expirin aire, ni cordes vocals que puguin formar paraules que una persona viva pugui comprendre. El telèfon només emetrà un molest soroll estàtic. Allò que alguns anomenen psicofonies.

- Visc tot sol… no tinc ningú.- Va dir ell mentre s’atansava al gatet, i l’acariciava. La mascota, notant el tacte eteri del seu amo va començar a ronronejar.- Voldria posar-me en contacte amb algun veí, no vull que es quedi sol.

Ella es va fixar detingudament en l’animal. Li faltava mitja cua i tenia una orella escapçada, era evident que no havia tingut una vida fàcil. Però el que més la va sorprendre, era una pròtesis metàl·lica que tenia a una de les potes del darrere.

- Vivia al carrer on treballo... Bé, on treballava.- Va explicar ell.- Era esquerp amb tothom, inclús amb mi. Sempre que podia li portava una mica de menjar, però mai deixava que l’acaronés. Havia estat víctima de masses hostilitats i ja no confiava en les persones. Un dia, sortint de la feina, vaig veure com un cotxe l’atropellava. El conductor va continuar com si res, l’animaló grinyolava d’agonia, tenia la pota completament aixafada. La gent que passava pel voltant em deia que el millor que podia fer era donar-li una mort ràpida.

Com si estigués entenent el que li deia el seu amo, l’animal va miolar, i va llepar la mà del seu cos immòbil.

- Qualsevol l’hagués deixat allà, o l’hagués rematat. Però jo no, no podia apartar la mirada d’aquests ulls tan tristos. Aquest animaló, en la seva vida, no havia conegut un sol moment de felicitat. Tenia el pèl brut, vàries paparres s’enganxaven a la seva pell. Tota una vida miserable per tenir una mort miserable… Tu què haguessis fet?

- Ja saps quina és la meva feina.- Va respondre Ella amb un somriure tendre.- Ja t’he dit que no sóc metge... ni veterinària.

- El vaig portar a una clínica. Contra tot pronòstic van aconseguir salvar-li la vida, però quedaria esguerrat de per vida. Algú em va parlar d’un lloc que feien pròtesis per animals, quelcom innovador. No vaig dubtar ni un instant.

- Et deuria sortir car.- Va apuntar ella.

- No ho saps prou… Però digues, no creus que va valdre la pena?

- Es veu d’una hora lluny que t’aprecia… Amb tu ha estat feliç, llàstima que no haguessis cuidat del teu cos com has fet amb el seu, podries haver-li donat molts més anys de felicitat.

Un gest amarg va aflorar al rostre de l’home.

- Tranquil.- Li va dir ella posant la mà sobre la seva espatlla.- Segur que estarà bé, la protectora es farà càrrec d’ell quan trobin el teu cos. He vist la seva menjadora, en té per varis dies. Allà on vas, et trobaràs…

- No he tingut gaires amics a la meva vida.- Va dir amb tristesa mentre mirava al gatet.- Excepte ell. La relació amb la meva família no ha estat mai fàcil.

- No hi tens ningú allà?

Ell va negar amb el cap.

- No he creuat mai cap de les dues portes.- Va explicar ella.- Tampoc sé si el teu destí acabarà sent el Paradís, però no crec que mereixis baixar a l’Avern. Si et fessis mereixedor de la porta celestial, estic segur que, amb família o no, seràs feliç... Se suposa que el Creador ha modelat aquell indret a la perfecció, amb totes les virtuts del vostre món i cap dels seus defectes. Seràs feliç, si hi entres, clar.

- Però… i ell?- Va preguntar amb tristor.

- Els animals que moren aquí, es queden aquí. Jo només acompanyo persones. Les ànimes dels animals romanen mesos, a vegades anys, vagant pel vostre món, fins que, finalment, es fonen amb l’entorn. Passen a formar part de la terra, les roques, l’aigua, l’aire... No ho he decidit jo, simplement, des de l’inici dels Temps ha estat així. Les ànimes humanes viatgen, les dels animals, contribueixen a dotar d’equilibri el vostre món.

De nou, ell la va mirar incrèdul.

- Insinues que vivim envoltats de fantasmes d’animals?

- És una forma de veure-ho.- Va respondre ella arronsant les espatlles.- Tot i que els seus esperits són completament inofensius, a diferència de les ànimes humanes. Els animalons són incapaços d’allotjar la mínima malícia, per molt que en vida hagin estat maltractats. Mai us odiaran. Les seves ànimes són tan innocents... Simplement busquen fer el que farien en vida, jugar, explorar… Mai, caminant de nit, t’has topat amb una farola que sobtadament s’apaga? Mai has sentit una brisa d’aire rere el teu clatell en un espai tancat? Mai t’has sentit observat?

Ell va assentir.

- Doncs segurament, fos perquè tenies a prop un animal difunt, intentant cridar la teva atenció, demanant que li dediquis uns instants… llàstima que no els podeu veure.

Endevinant la seva següent pregunta, ella el va interrompre.

- És un bon gatet, i molt intel·ligent. No crec que li costi trobar una nova família que l’adopti i l’estimi com has fet tu.

Ell, amb les seves mans espectrals, va abraçar l’animaló amb força. Ella juraria que hauria vist llàgrimes brotant dels ulls sense vida del seu cos. L’animaló, com si notés cada carícia ronronejava i miolava.

- Ho sento, però no puc perdre més temps. Ja t’he explicat tot el que necessites saber, i més encara. Per molt que la conversa sigui amena, has de venir amb mi. T’agrairia que m’ho posessis fàcil i no et resistissis, no m’agradaria que em veiessis enfadada.

- D’acord, marxem.- Va dir ell resignat.- De tot el que he viscut, de tot el que m’ha donat la vida, el que més trobaré a faltar, seran els miols i les carícies d’aquest gatet. Ha estat l’únic amic de veritat que he tingut en vida.

Ella es va abraçar fort a l’home, apretant-lo amb fermesa contra el seu cos. De la seva esquena varen sorgir unes immenses ales negres i amb un parell de batecs va alçar el vol.

- Havies vist mai la ciutat des d’aquí?- Li va dir, intentant-lo animar, mentre sobrevolava la Sagrada Família.- Un altre avantatge de no estar viu.

Aviat, el vol va agafar una velocitat vertiginosa, i ell va perdre de vista no tan sols Barcelona, sinó el món sencer.

Un any després.

Tornava a viure al carrer. No va tenir sort, els cadells eren adoptats amb facilitat, però ningú es va voler emportar un gat vell i esguerrat. Tampoc es va arribar a trobar a gust a la protectora, no es sentia còmode envoltat d’altres animals.. Així que no va trigar a escapar-se. Ara, lamentava haver-ho fet, ja no tenia edat per caçar ratolins, i eren poques les persones que li donaven una mica de menjar. Havia perdut pes i pèl, i coixejava. La seva pròtesis s’havia omplert de pols i brutícia, sense que ningú li fes el mínim manteniment, s’havia anat atrofiant. En tota la seva trista vida, només havia viscut un petit parèntesi de felicitat. La vida amb Ell, havia estat com una il·lusió, un miratge, semblava que el seu destí era viure al carrer de forma miserable.

Tenia gana, molta gana, i l’olor de les restes d’un entrepà el va cridar de forma irresistible. Ansiosament, va començar a mastegar les restes de pernil i formatge, infestades de formigues. Però no li importava, era menjar i estava famèlic. Tant, que no va arribar a veure la furgoneta.

Aquell dia Ella anava bastant enfeinada, un accident un parell de carrers enllà i ara havia d’acudir a una residència d’avis. Dempeus al mig del carrer, mirava de localitzar l’edifici en qüestió, quan una sensació la va sorprendre.

L’ànima d’un gatet tigrat es refregava contra les seves cames, pàl·lides i nues, demanant moixaines. Ella es va ajupir uns instants, tenia feina, però no li importava perdre uns instants acariciant les diferents ànimes d’animals que de tant en tant se li atansaven.

Mentre acariciava el llom del gatet, ho va veure. Uns metres més enllà, al carrer. Una massa de carn i vísceres que no semblava un ésser viu. I enmig, quelcom que li va cridar l’atenció, quelcom que havia vist en comptades ocasions. Una pròtesis per animals.

- Tu?- Per tota resposta, el gatet la va mirar i va miolar.

- Pobret.- Va dir compadint-se d’ell.- Tranquil, ara ja no hauràs de patir més.

Uns metres més enllà, va veure la residència on havia d’anar. Va encaminar-s’hi amb passos ràpids però va tenir que parar sobtadament. L’ànima del gatet constantment es ficava entre les seves cames, com si intentés fer-la entrebancar.

- Es pot saber què vols?- Va preguntar-li mentre li feia un parell de moixaines. Per tota resposta, el gatet la va mirar insistentment i va miolar.

A cada passa que ella feia, el gatet li anava al darrere. Va estar temptada de desplegar les ales, tenia pressa i no podia perdre més temps. Abans d’arribar a la residència, ho va entendre i va prendre una decisió.

Allà, l’esperava una entranyable àvia que no va ser difícil de convèncer. Simplement li fa va ver un petit comentari relatiu al risc d’agafar un constipat si constantment caminava descalça. Alçant-la en braços no va tardar en sobrevolar la ciutat, traspassant la fina barrera que separava un món de l’altre.

Varen arribar a un indret diàfan, poc il·luminat, sense parets ni sostre. Allà, hi havia centenars, milers de persones. Milions d’ànimes, grises, tristes, avorrides. Unes assegudes, altres parlant entre elles en monòtones converses. Havien arribat al Purgatori, l’etern tedi on esperen les ànimes que no han estat prou bones per entrar a Dalt, però els pecats de les quals tampoc mereixen la condemnació eterna.

Allà no hi ha llibres, ni televisió, ni música, ni tan sols cartes o daus, res amb que distreure’s. Només un etern silenci, trencat només pel murmuri d’algunes ànimes, esperant que, a la Terra, algú elevi una pregària per elles, peticioni una missa, o que a Dalt, algú se’n recordi d’ells i els franquegin l’entrada. Mentre això no succeís, allà romanien, meditant sobre els seus errors, durant anys, segles o mil·lennis.

Ella va conduir a la dona a una llarga cua, quilòmetres i quilòmetres de cua, ànimes que encara no havien vist al Porter, ànimes que encara no sabien si anirien a Dalt, a Baix o si haurien de romandre al Purgatori fins, literalment, Déu sap quan.

- La última de la cua.- Va sentir Ella que cridava una veu forta.- Que s’acosti.

- Sembla que heu tingut sort.- Li va xiuxiuejar, mentre sobrevolava la densa cua.- Algú té molt clar el vostre destí, i no crec que sigui per mal.

Es va plantar davant un home corpulent, lluïa una densa barba blanca i vestia una túnica blanca com un núvol, d’un cinturó penjaven dues claus, una lluenta i daurada i una altra fosca, negre, retorçada i rovellada.

Darrere seu tenia una enorme porta platejada a través de la qual s'intuïa una càlida llum. A la seva dreta, excavades en el que semblava roca volcànica, unes escales descendien tortuosament, per un avenc del que emanava una forta olor a sofre.

- És un plaer tenir-la amb nosaltres.- Va dir el Porter mentre s’acostava a la porta platejada.- Estàvem esperant la seva arribada.

- Eh!- Es va sentir des de la cua.- N’hi ha que portem mesos esperant!

La veu del Porter va ressonar per tot el Purgatori, fent callar totes les ànimes.

- Us asseguro que si ella no és digne de creuar aquesta porta.- Va dir mentre es treia la clau daurada del cinturó.- Tots i cadascun de vosaltres hauríeu de descendir fins a l’Avern! Poques persones tenen les portes del Paradís tan obertes com ella.

- Per aquí, si us plau.- Li va dir a la dona amb un to més amable mentre li obria la porta. Des de l’altra banda, s’entreveia una claror reconfortant i unes veus harmonioses, res a veure amb la monotonia que imperava al Purgatori.

- Sabeu?- Li va dir la dona al Porter, mentre li tocava la barba.- Sou tal com us havia imaginat sempre. Teniu aquesta mirada, tan franca, tan agradable... Em recordeu al meu nét... Us he parlat mai del meu nét?

Ella i el Porter es van creuar una mirada. La noia de negre va encongir les espatlles. «Ha estat així durant tot el trajecte» va murmurar amb un somriure.

- Ja tindrà temps de parlar d’ell, tot el temps del món.- Li va mentre l’ajudava a creuar la porta.- A més a més, des d’aquí, ara podrà vetllar sempre per ell.

Quan la Porta es va tancar, Ella va sospirar, hi havia quelcom gratificant quan una de les ànimes creuava directament aquesta porta. La feia sentir, en certa manera, realitzada. Mentre s’allunyava, per tornar al món dels vius, una veu la va fer aturar.

- Ep, tu!- Va cridar el Porter.- Es pot saber què és això?

Mentre Ell se li acostava amb passos de gegant, Ella li va oferir un somriure innocent mentre arronsava les espatlles i creuava les mans rere la seva esquena.

- Creia que a aquestes alçades ja tenies clares les normes.- Li va dir mentre assenyalava un gatet tigrat que corria entre les cames de les diferents ànimes, olorant-les una a una.

Ella va intentar preparar una resposta que el Porter va interrompre.

- Què et creus que és això? Una espècie de parc zoològic? Cada vegada que una d’aquestes ànimes creua la porta que condueix a Dalt amb un animal, l’Altíssim em pregunta què està passant aquí. Al Paradís hi ha tots i cada un dels animals de la Creació, tot el que qualsevol ànima necessita per ser feliç. Coneixes perfectament les normes, res de possessions terrenals, les ànimes ho han de deixar tot enrere, sí, incloses les seves estimades mascotes. Així que digues, per què nassos m’has de complicar la feina portant aquí aquest animal pelut?

- És... és només un gatet.- Va justificar-se ella amb la mateixa veu que faria un nen al que els seus pares acabessin d’enxampar amb les mans dins el calaix de les llaminadures.

- Un gatet?... Un gatet?- Va replicar mentre li prenia la mà i la portava a fer una volta a través de la immensitat del Purgatori.

- I això?- Va dir assenyalant l’ànima d’un mongol amb un falcó al puny.- També és «només un gatet»?

Sense deixar-la respondre, va seguir estirant-la.

- Això també és «un gatet»?- Li va dir assenyalant un grup nombrós de guerrers amb els seus fidels cavalls de guerra.- Hi ha algun cavall d’aquella batalla que no portessis aquí?

I durant una estona la va estar passejant per tot el Purgatori, una princesa oriental amb un mico a l’espatlla, un pastor amb el seu gos d’atura, un llenyataire amb un esquirol, una dona de mitjana edat amb un conill...

- I ara digues, tots aquests, només són «un gatet»?

Tornaven a ser a la cua d’ànimes. El Porter es va fixar que Ella mantenia la mirada fixa en un punt indeterminat darrere seu, es va girar, i també ho va veure.

Un home d’uns quaranta anys, d’aspecte gras i poc saludable, estava ajupit, acariciant el gatet tigrat. L’animaló ronronejava i miolava a cada una de les carícies que rebia. Es podria dir que la seva ànima havia canviat, era menys grisa que les del seu voltant.

- A vegades.- Va respondre ella amb cert orgull.- Entre algunes persones i alguns animals, es creen vincles que ni tan sols jo puc trencar.

FI