El Far

 El Far

Sinòpsis: En una nit de tempesta, uns pescadors intentaran arribar sans i estalvis a port, intentant esquivar en una obscuritat quasi total els esculls que els separen de la costa.

De: Josep Nada

Era una nit de tempesta i les onades trencaven amb força al peu del penya-segat, aixecant llengües d’escuma blanca. Des de mar endins, eren visibles les llums del petit poble pesquer que hi havia a l’interior de la cala. Aquella nit, tots els pescadors s’havien quedat a casa, massa arriscat sortir a pescar amb el mar tan embravit.

Tots, menys els cinc homes que, tot i el perill, havien sortit a pescar en un petit llagut proveït de rems i vela llatina. Durant les nits de tempesta, els peixos s’acostaven més a la superfície, i pels més temeraris, representava una oportunitat única d’obtenir una bona pesca.

Els cinc eren mariners experts, portaven tota la vida pescant en aquelles aigües, igual que ho feien abans els seus pares i els seus avis. Es coneixien quasi de memòria, cada roca, cada illot, cada corrent marina i cada cova d’aquelles aigües traïdores.

Confiaven en que la llum del far situat al capdamunt del penya segat els seria suficient per orientar-se i sortejar les roques traïdores que abundaven a l’entrada de la cala. Aquella nit, però, feia menys d’una hora que el far havia deixat de brillar.

Intentaven orientar-se amb una potent llanterna auxiliar. La cortina d’aigua de la pluja i el moviment de les onades impedia que el feix de llum il·luminés més enllà de dos metres, completament insuficient per poder veure la presència de les roques amb l’anticipació suficient. De tant en tant, un llampec trencava la foscor, i permetia als pescadors, durant un breu instant, orientar-se i corregir el rumb, evitant veure’s envestits contra el penya-segat.

El far que els hauria de guiar, era una construcció moderna, amb un potent focus de llum que es projectava varis quilòmetres mar endins. Equipat amb les més modernes prestacions, era autosuficient. Durant el dia, la llum solar alimentava una bateria que donava energia al far durant les hores nocturnes. No necessitava cap persona per funcionar. Aquella nit, però, un fort llampec havia caigut prop del far, cremant els seus fusibles i deixant-lo completament inutilitzat.

Uns metres més enllà, entre llampec i llampec, es contemplaven les restes d’una antiga construcció. Una torre de pedra amb les parets esquerdades, coberta d’heura. Més àmplia que el nou far però no tan alta. Eren les restes de l’antic far que, quasi ininterrompudament des de finals de l’Edat Mitjana, havia servit de guia als mariners del poble.

L’antic far havia estat en servei fins feia poc més de cinquanta anys. Durant segles, un farer s’havia ocupat de mantenir viva la llum que servia de guia als mariners, primer amb foc, i els últims temps, amb una potent làmpada alimentada amb querosè.

L’últim farer del poble, havia estat un home gran, que una nit de forta tramuntana, es va quedar adormit. Sense ningú que reomplís el dipòsit de querosè que alimentava la làmpada, i el far es va apagar, quan més es necessitava la seva llum.

Quan el farer es va despertar, esglaiat, es va afanyar a reparar el seu error i quan va tornar a encendre el far, un tremolor fred va recórrer tot el seu cos. La llum il·luminava, intermitentment, les restes d’una embarcació de pesca, aixafada contra les roques, i al seu voltant, els cossos de tres pescadors.

L’endemà al matí, els habitants del poble varen trobar al farer mort, incapaç de conviure amb la seva consciència, s’havia arrebatat la vida penjant-se d’una biga.

Va ser llavors quan els habitants del poble varen abandonar l’antic far i van iniciar-se les obres de construcció de la nova estructura, moderna, i sense dependre d’una persona desperta durant tota la nit. Durant les primeres dècades el nou far funcionava connectat a la corrent elèctrica, però des de feia deu anys, l’havien dotat d’energia solar, fent-lo completament autònom.

I aquesta nit, l’autonomia mecànica havia fallat. De nou, just quan més necessari era el seu funcionament.

Els cinc pescadors, amb prou feines aconseguien esquivar les múltiples roques que hi havia entrant a la cala. Sobtadament, la quilla de la petita embarcació va colpejar una roca poc profunda, obrint una petita via d’aigua que amenaçava amb comprometre la flotabilitat del llagut. Necessitaven amb urgència arribar al resguard de la cala.

Els cinc mariners van cridar de pànic quan una forta onada va portar l’embarcació cap a una roca propera que no havien vist. L’entrada a la cala no podia estar gaire lluny, estaven convençuts que no els faltaven més de trenta metres per poder arribar a les aigües tranquil·les, però primer, havien de sortejar l’infern de roques afilades com ganivets que poblaven l’entrada.

Un llampec va il·luminar el rostre dels cinc pescadors, esglaiats, lamentaven haver comès la temeritat de sortir a pescar una nit com aquesta. Per primera vegada en tota la nit, es van adonar que ni tota la pesca del món, valia la pena posar en risc les seves vides d’aquesta manera. En res ajudarien a les seves famílies si no arribaven vius.

I de sobte, un raig de llum verda, com si es tractés de l’aurora boreal, va il·luminar tota la costa. Una claror espectral que permetia contemplar totes les roques que els mancava per esquivar. Mentre el llagut navegava, ara de forma segura, a través dels diferents obstacles, fins a la seguretat de la cala, un dels mariners va tocar l’espatlla als seus companys, assenyalant un punt, a dalt del penya-segat.

La llum misteriosa que els havia salvat, provenia de l’antic far, la ruïnosa construcció que des de feia més de cinquanta anys estava completament abandonada. Només hi accedien, de tant en tant, alguns grups de joves agosarats, moguts per la macabra història de l’últim farer, que fotografiaven amb curiositat morbosa les restes de l’antic edifici, intentant buscar les restes de la biga d’on s’havia penjat l’home.

Tan bon punt, l’embarcació va tocar les tranquil·les aigües de la cala, la misteriosa llum, va desaparèixer. Els cinc homes es varen mirar espantats, sense comprendre si el que havien vist era real, o fruit de la seva imaginació i de les seves ments esgotades per tanta tensió i temor.

A dalt del penya-segat, una figura fosca s’acostava a les restes de l’antic far. Una figura esbelta, vestida amb un vestit de seda negra i que cobria el seu rostre amb una caputxa. Aliena a la pluja i la inclemència del temps, caminava descalça, a mesura que pujava les escales de pedra que conduïen a l’interior del far es podien entreveure els seus peus, pàl·lids com la cera.

Indiferent als corcs i els graons podrits, la misteriosa figura va enfilar-se en complet silenci, per les escales interiors de l’antiga estructura. Com si el temps no hagués passat, va pujar fins a dalt de l’estructura, a on s’havia ubicat la ja desapareguda làmpada alimentada amb querosè. Hi havia quelcom estrany en el caminar de la figura, malgrat el fort vent, la seva roba no voleiava ni mínimament.

- Al final ho has aconseguit.- Va dir en veu femenina al arribar al capdamunt, mentre es retirava la caputxa.- Has redimit el teu pecat.

La misteriosa noia vestida de negre, es dirigia a un home d’edat avançada, que semblava flotar entre el sostre esfondrat de la cúpula de l’antic far. Indiferent, contemplava les embravides aigües que colpejaven contra les roques.

L’individu, d’edat avançada, complexió corpulenta i barba densa es va girar per encarar-se a la nouvinguda. Davant d’ell, a poques passes, tenia una noia que aparentava uns vint anys d’edat. Tenia la pell pàl·lida i el cabell blanc com la neu, els seus ulls, blaus com la mar, i els seus llavis, vermells com la sang. El seu vestit de seda negra no dissimulava les seves boniques formes femenines. Fins hi tot un fantasma com ell, no va poder restar indiferent davant la bellesa de la misteriosa noia. Aquest, era el segon cop que se la trobava. Es podia considerar, en certa manera, afortunat.

- El meu lloc és aquí.- Va respondre ell amb veu pausada, com si parlés a un antic company de batalles.- Al meu far, vetllant perquè les embarcacions arribin a bon port.

- Aquesta.- Va respondre Ella amb sarcasme.- ERA la teva feina mentre estaves... Viu... Els morts, no teniu obligacions, ja t’ho vaig dir la primera vegada.

- No tinc ningú que m’esperi allà dalt. I anar a...

- Ho sé.- El va interrompre Ella.- Anar a l’Infern no t’interessa, és evident que l’Empordà és molt més bonic, no és la primera vegada que escolto aquesta cançó. Però ja coneixes les normes. I no, no me les he inventat pas jo.

- Ja ho sé.- Va respondre ell.- Tu simplement ets la missatgera.

- La conductora.- Va puntualitzar amb un somriure.- I no, no crec que t’esperi l’infern, tot i que no depèn de mi la decisió, ja ho saps. El que has fet aquesta nit t’honra, ara, no et creguis que això t’evitarà passar una bona temporada al Purgatori.

- El meu lloc és aquí.- Va dir ell secament.

- El teu lloc no sé on serà, però aquí, t’asseguro que NO ES.- Va respondre ella amb fermesa, per acte seguit suavitzar el seu to de veu.- Saps la de gent que cada dia encén ciris o demana misses per les ànimes del Purgatori? Una d’aquestes podries ser tu. No crec que hi passis gaires segles allà...

- No ho entens.- Va insistir el vell farer.- El meu deure...

- Qui no ho entén, ets tu!- Li va replicar Ella.- Ja no tens deures, ja no tens llar, ja no tens cos, ja no tens... res. Res et lliga a aquest lloc, inclús has redimit el teu pecat, enhorabona, saps les poques ànimes que ho aconsegueixen?

Ferm, ell va insistir.

- Crec que no em pots obligar a venir amb tu.

En resposta, Ella va girar el cap i va bufar de frustració.

- Cert, no sé qui va fer les normes però tens raó, no puc forçar a ningú a venir amb mi. Això ho saps perfectament, des del primer cop que ens varem trobar. Si tantes ganes tenies de seguir vetllant per aquest far, no entenc perquè et vas llevar la vida... Hi ha actituds que mai entendré.

- No!- Va replicar-li ell alçant la veu.- Hi ha coses, sentiments, emocions, que algú que mai ha sentit fluir la sang per les seves venes podrà entendre. Coses que algú que mai ha estimat podrà entendre. Coses que tu i la teva falsa moralitat, tu i la teva aparent superioritat, tu i...

Però de cop i volta, va callar. La mirada de la noia havia canviat, notava els seus ulls blaus clavats en el més profund del seu ésser, com una gèlida espasa. Un remolí va sorgir, alçant les pedres del far, arrencant les heures que les subjectaven.

- Vigila les teves paraules!- Va dir furiosa.- No et puc obligar a marxar, però això no vol dir que no pugui ser persuasiva, molt persuasiva. Creu-me, no voldràs saber del que sóc capaç de fer... Vols saber perquè un dels molts noms que tinc, és el de Segadora?

Ella tenia aquesta habilitat, no podia forçar a emportar-se una ànima, però podia destruir les que es negaven a marxar, les que representaven un perill pels éssers vius que les envoltaven. Una ànima destruïda era un ésser viu que no havia existit mai, el seu record desapareixeria de la memòria de les persones, el seu nom s’esborraria de qualsevol registre... simplement, no hauria existit mai.

Precisament per això, Ella, només emprava aquest do com a últim recurs. Una ànima destruïda, significava un ésser viu que no hauria d’haver existit, un «error del sistema». Cada ànima que destruïa, era un fracàs en la seva obligació. Una punxada de dolor en el més profund del seu ésser. Per això, només recorria a aquest extrem quan no tenia més remei, quan l’ànima havia embogit completament, quan tots els seus arguments persuasius havien fracassat.

- Si no vens.- Va dir suavitzant el to de veu, el remolí es va esfumar i les pedres van tornar al seu lloc, el seu rostre tornava a ser el d’una noia innocent.- Embogiràs, tots ho feu.

- Jo no.- Va dir ell fermament.- Tinc un deure que complir.

- He de reconèixer que em sorprens, després de mig segle encara conserves l’enteresa.- Va dir ella amb tristesa.- Però creu-me, ho faràs. Potser no d’aquí deu anys, potser serà d’aquí unes dècades, potser segles, però tard o d’hora acabaràs pervertint aquest sentiment que t’empeny a quedar-te aquí. Aquestes bones intencions desapareixeran, el teu cor s’omplirà d’enyorança a la vida, veuràs com els vaixells van i venen, les persones creixen, i tothom t’ignora.

Amb un gest, ella va interrompre les seves paraules i va prosseguir.

- Sí, creu-me, el pas del temps és inexorable i acabaràs embogint. Potser serà una constructora edificant una urbanització on ara tens el teu bonic far, potser serà un grup d’adolescents jugant a fer espiritisme al teu far... Una parella d’enamorats buscant la intimitat del far abandonat, profanant aquest indret que consideres sagrat... El teu sentiment es convertirà en odi, i sense ser-ne ni tan sols conscient, començaràs a atacar el que ara vols protegir... De debò vols acabar així?

- No vull trobar-me amb ells...- Va respondre resignat.

- Tranquil.- El va calmar ella.- Et creus que l’odi dura dècades? Encara que no t’hagis perdonat a tu mateix, estic segura que ells sí que ho han fet. Tingues en compte també que, vagis on vagis, sigui a Dalt, al Purgatori o... a Baix... Hi haurà tanta gent que serà una casualitat que et trobis amb algú conegut, saps la de persones que he acompanyat, dia rere dia, any rere any?

- Però, i si...- Va insistir angoixat.

Ella, de seguida va entendre la seva preocupació.

- Com t’he dit, no crec que et mereixis anar a Baix, però no depèn de mi... En el pitjor dels casos, pensa que a Baix, o l’Infern com li dieu vosaltres, no podràs causar mal a ningú... Si et quedes aquí en canvi, acabaràs sent un turment pels vius... Llavors t’asseguro que lamentaràs no haver vingut voluntàriament.

- D’acord.- Va dir resignat.- Porta’m on hagi d’anar.

Ella es va acostar a ell, i abraçant-lo fortament mentre desplegava unes immenses ales negres, va alçar el vol.

- Serà un vol mogudet, disfruta de les vistes mentre travessem la barrera que ens separarà del món dels vius.- Li va xiuxiuejar a cau d'orella.

Mentre s’enlairava, el farer va contemplar durant uns instants el paisatge que l’envoltava, el far, el poble, els penya-segats, la cala... En vida no havia conegut gaire més món que aquest.

- De debò creus que tot aquest paratge, acabarà urbanitzat?- Li va preguntar, preocupat poc abans de sobrepassar els núvols.

- Qui sap.- Va respondre Ella.- El que és estrany és que aquest poblet tan bonic no hagi estat encara objecte de l’especulació immobiliària... Potser té sort, tot i que els humans teniu força traça destruint les coses més boniques que us ha donat la Creació.

FI